"Cold Fact" Rodriguez (1970)

El visionat del gran documental Searching for Sugar Man ha despertat un gran interès general amb una història que al llarg del metratge et manté assegut, i sense que caigui l'encant inicial fa que et preguntis a cada moment si el que estàs veient és un muntatge o és real, tot i això la història donava per a furgar un poc més en l'entramat de la faràndula a principis dels 70, i amb la Sussex com a punt de partida. 

Amb aquest impacte és difícil no sentir l'impuls d'escoltar algun disc del seu protagonista. Fet que vaig consumar durant dies immers en Cold Fact, el seu primer disc editat en 1970 pel segell Sussex. Cold Fact em sembla un bon disc, té algunes cançons que són autèntiques meravelles, la mateixa Sugar Man, Crucify your Mind, Inner City Blues i I Wonder, per posar tres exemples, cançons rodones. Encara que penso, i estic convençut, que comparar-lo amb Dylan respon més a l'entusiasme dels seus re-descobridors sud-africans, que a la realitat, en el fons i en les formes.

Tenint en compte el propi estil, el veig més proper a Motown i al rock'n'roll via Phil Spector però sense muralla sònica, que al folk-rock, també trobe certa semblança amb el soul acústic de Bill Withers, amb qui comparteix segell i que a més aconseguiria la fama amb el seu debut l'any següent. Posats a llançar hipòtesis, tot i tenir al darrere un gran equip donant forma al que va haver de ser un disc més conegut, potser fora aquesta l'explicació més raonable de que Rodriguez quedés en segon pla, Bill Withers és molt gran (o bé també ser un xicano, menys populars que els afro-americans, o bé per aquestes lletres punyents...).


Cold Fact té alguns detalls que el fan especial, tocs psicodèlics de vegades, en la cançó Sugar Man, amb guitarres blueseres tocades amb molt de gust, la rockera (setantera) Only good for conversation, i amb uns justets, però perfectes, arranjaments de metalls. Sobretot, en aquesta combinació, per a mi, són les seves lletres les que em desperten gran interès, simples, directes i crues, sense tallar, crec que és la seva gran basa, amb les temàtiques dels draps bruts de la vida en el carrer en un barri baix de Detroit, i un moment social intens on Rodriguez, al meu entendre, ocupa més la posició de cronista, The Establishment Blues seria el millor exemple, una altra de les meves preferides I Wonder, cançó de rock'n'roll fifty deliciosa digna de Buddy Holly, que segons el documental, va ser bandera del moviment anti apartheid en Sudàfrica.

En tot cas, sempre és raó d'alegria que algú que ho mereix obtingui reconeixement encara que sigui tard, aquest tipus de karma no sòl donar-se en la realitat més general. Veient algun directe actual, a mi em dóna la sensació de que Sixto Rodriguez és un artista que traspua humilitat. Veurem si s'atreveix amb nou material (m'imagine a Jack White marcant el seu telèfon... que no?), seria interessant. Cold Fact no és una obra mestra, però sí un disc molt recomanable.


Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

2 comentarios:

  1. menut fill de sa mare el director de Sussex...
    en quina sang s'enfronta al periodista del documental dient-li "pero que estem parlant de diners, es aixó??".. serà mal partit

    El documental una passada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei rasputin, com va tot per allà dalt?.
      Al meu parer, era la norma en aquells anys, el mon de la música ha estat sempre plagat de FdP com el director de la Sussex, des del blues, fins ara, sols que en aquest documental queda confirmat pel mateix FdP.
      Salut i gràcies per passar.

      Elimina