"Chorme Dreams II" Neil Young (2007)

M'estime quasi tant alguns discos més recents de Neil Young com els clàssics, posem que a partir de Freedom. Greendale, Living with war (In the begining, és clar) ... Per res menyspree els seus LP's clàssics, m'encanten, però els falta aquest component emotiu i epifànic, molt personal, i un petit detall, al Neil Young d'ara.

Chrome Dreams II no ha canviat una època, ni diu res de nou, tampoc conté cap de les cançons que solen entrar en els rankins de millors cançons del canadenc, toca molts pals, a més en primera instància feia la impressió de ser l'excusa per treure Ordinary People, una d'aquestes cançons llargues que passen en un sospir, una de les meves preferides de la seva carrera. I per a més inri Tito Young es delata des de la portada titulant al disc com la segona part d'un bootleg no oficial, recuperant així algunes cançons del seu bagul sense fons, sense fons, sense fons, sense fons...


Li dono la volta. Precisament són tots els seus defectes els que fan que aquesta obra desfocalizada i diversa m'agradi tant, aquí hi són tots, el mestre de l'americana a Ever After, el de les balades fràgils i emotives com Beatiful Bluebird, o Shining Light (en boca de Roy Orbison encara estaria sonant en algunes emissores remember), també tenim la seua faceta menys vista de soul a The Believer, el de les cançons extenses com Ordinary people, sense oblidar l'excel·lència de No hidden path, i el rock urgent i horsià en Dirty Old Man, una d'aquestes cançons que bé podria haver-se inclòs tant en la Píndola Psicodèlica com en qualsevol altre disc anterior amb els Crazy Horse, també tenim al Young del country-western a Boxcar, i totes amb aquest halo d'urgència descatxarrat que sol acompanyar molts dels seus discos, amb un rerefons personal, potser marcat per la seva assumida vellesa, que no falta d'energia, i sense faltar el seu punt de vista humà, espiritual i ecologista.

Vaig llegir en el seu moment que amb una millor seqüència i una selecció de temes més perfilat hagués aconseguit una obra mestra, fins i tot ressenyes que veuen en cada racó un reflex exacte del seu passat, cosa que d'altra banda en Young és normal, exemples tenim uns quants, After the Gold Rush, amb els seus moment íntims i els guitarrers, fins i tot Freedom. I encara que Chrome Dreams II estigui cosit amb retalls d'aquí i allà, és el millor Young que podríem tenir, i de nou, la constatació de la seva solidesa artística. Un molt bon disc de rock que sembla sortit directament del seu cap sense filtrar, sense a penes raonar aquestos aspectes de disseny i màrqueting que els artistes amb cert nivell de popularitat solen tenir en compte, jo veig en aquest disc a Neil Young en estat pur.


Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada