"Painting" Ocean Colour Scene (2013)

Sempre és una bona notícia que els OCS publiquin un nou disc. El desè per ser exactes. No obtindran la rellevància d'anys enrere, és clar, i potser sempre tornem a Moseley Shoals i Marchin Already, dues obres mestres dels 90. Però mai s'ha d'oblidar que segueixen rodant i traient bones cançons.

Em va agradar Saturday, A Hyperactive workout for the Flying Squad, fins i tot l'injuriat Mechanical Wonder és digne de reivindicació, en el seu moment va semblar no existir.

A sa casa els segueix passant el de sempre, que si estan "ancorats en el passat" o que si estan reproduint els dos primers discos de Traffic "sense imaginació ni res nou a dir", al mateix temps que despatxen portada amb Liam Gallagher, the same old song... Tampoc crec que al grup li importés gaire des del principi, ja van enviar missatge amb còpia a la premsa amb Foxy's Folk Faced "We dont mind your prying eyes, we dont mind all your lies, or the headlines that you write". El cas es que han caigut torres més altes i ells continuen aquí.


En tots els seus discos pots trobar les cançons arquetípiques de la banda, aquí està obrint We your look in the mirror, podria estar en qualsevol disc, entre balades emotives i pastelonas com George's tower, les que estan ancorades en el rock dels 60, gairebé totes, poso Weekend, alguns tocs de brit pop noventer trotó com Painting i Doodle book (el Travellers Tune del disc), alguna més guitarrera The Union.

I la que considero millor aportació a la guitarra de Cradock, I Your say want to leave England, al costat de The winning side, ambdues juntes per cert, guitarra cristal·lina i evocadora. I per favor, Mistaken identity altre mig temps excel·lent com la primera. Sempre hi ha unes quantes cançons rodones, i altres que malgrat que sonen bé, doncs mai es troben a faltar, The New Torch Song per exemple, una cançó ¿olímpica ara? i prescindible, bé, si es mesura amb la facturada en aquest país per al mundial, no hi ha color.

En línies generals Painting em resulta més equilibrat que el seu anterior Saturday, almenys l'estic gaudint més, menys produït i més mesurat, cap cançó arriba als quatre minuts, no es fa pesat i s'escolta en un sospir. ¿Que remeten als clàssics british? és una evidència que ja em sembla reiteratiu remarcar, a la meva manera de veure, sempre sonaran a ells mateixos, només calen uns compassos per reconèixer-los. No us fieu de les males crítiques, comproveu-ho per vosaltres mateixos, si t'agraden OCS, t'agradarà aquest disc.

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada