Rock i guitarres. "American Ride" Willie Nile

Estic necessitat de guitarres i de rock'n'roll, d'artistes que cantin amb més intensitat i que es creguen el rock que canten, el rock a seques. Així que trobar-se amb aquesta cura per a l'esperit és una alegria.

Ja no cal esperar més pel disc de rock de Bruce que mai arriba, o al Tom Petty més addictiu, em quedo amb Willie Nile des del minut zero. I això que no sóc ni molt menys un resabut especialista de la discografia de Willie Nile, el vaig trobar bastant temps després d'aquell dia que ell trobà a Bo Didley a Washington Square, quedí al·lucinat en una casa plena milers de guitarres, rock directe i de veu dylanosa, amb la mateixa deixadesa per la rellevància que Mike Scott, l'art d'anar a la seva.

Però la seva música no entén d'èpoques, enganxar-se a ell ara és fer-ho a tot el que arrossega, no hi ha gat amagat, és atemporal. Ja no li perdo de vista.

American Ride no diu res de nou, ni falta que fa, rock de guitarres (This is our time, If I ever see the light, God laughs), amb certa connexió celta de fons (Life on Bleeker Street),   folk-rock (American Ride), rockabilly urbà (Say hey) i torch song des del carreró que ja li hagués agradat composar a Tom Waits (The Crossing), impregnat del costumisme de New York, que bé podria ser qualsevol ciutat, amb els seus racons màgics, els seus ogres i miracles, les seves ànimes perdudes buscant salvació, fades màgiques que a la nit poden sanar-te amb un bes. Em provoca els mateixos vaivens a l'estómac que el Darkness i sobretot The River, i torna la capacitat redemptora al simple i grandiós acte de sostenir una guitarra.

L'escolto ara i em somric, arengues per a l'ànima que tanta falta fan ara, moments de felicitat plena amb els primers raigs de sol del matí, no cal més. Ni tan sols m'he plantejat si és, o no, el seu millor disc, no m'ha fet falta, simplement l'escolto. No hi ha res com sentir-se com a casa. Un plaer American Ride.