"(White Man) in Hammersmith Palais" The Clash

El Palais va ser des de 1920 i durant dècades la central per a la música británica en totes les seues varietats, llavors va ser dels primers llocs on va sonar jazz a UK, també eren habituals les sessions de ball.... Amb el pas dels anys se va convertir per a les futures generacions en un lloc important per al rock i el pop del moment. Per allà van passar artistes de la talla dels Rolling Stones, David Bowie i The Who, entre molts altres. En la seva última època inclús va tindre els seus moments bacalaeros. Els últims que actuaren en el Palais foren The Fall l'u d'abril de 2007, llavors el tancaren, va passar per varies mans i subhastes, oficines, centre d'estudians... fins l'any passat que l'enderrocaren. 


Sempre vaig tindre la curiositat imperiosa per saber a quin lloc cantaven els Clash en aquesta cançó que m'estime tant. Em vaig tornar boig al seu dia per a trobar-la, no estava a cap disc oficial de la banda!!! Preguntant per les tendes disqueres de la capi em digueren que va sortir com a single, també en la versió americana del seu debut. Finalment vaig tindre que recórrer a "The Singles", un compilat que baix el meu punt de vista es queda curt, no inclogueren les cares B, millor "The Story of The Clash" o "The Essential Clash" si teniu pensat gaudir aquesta cançó o fer un tast dels Clash si haveu comès el pecat mortal de no haver-ho fet encara. 

"(White Man) in Hammersmith Palais" conta la història d'una vetllada a la que va assistir Joe Strummer, dalt de l'escenari va veure una desfilada d'artistes sense sang cantant reggae com qui xafa tomaques, aquella nit va veure poca de la rebel·lia que sempre havia caracteritzat el rock. Partint d'aquí Strummer és posa a donar garrotades cap a tots els llocs, la joventut perduda, la inutilitat de la violència i el creixement dels grups d'extrema dreta, la comercialització del punk, la pèrdua de la rebel·lia en el rock, amb versos com el genial "si Adolf Hitler vinguès  avui el portarien amb limousina".


Per fer-me una idea de l'impacte que tindria una cançó com aquesta en l'actualitat, mentre l'escoltava fa dues tardes vaig imaginar per un moment un grup actual amb una cançó tan explícita com aquesta, però en comptes del Palais, el Primavera o el Fib, per posar dos exemples, la titularia "(Indie) al Fib", i posaria de relleu la manca d'actitud i la banalitat turística dels actes esmentats, la cançó oferiria com sacrifici poètic a un públic absort bevent cervesa cara, i que molt al seu pesar, amb el seu esnobisme reflectiria a la societat al complet, i la manca de consciència general en el sentit menys passiu de l'accepció, rematant amb el vers d'abans però en comptes d'Adolf posaria Angela, i potser no arribaria amb limosina, però sí en un helicòpter (amb la revisió feta) posat a disposició pel nostre ministeri de defensa, i tot això amb un suposadament ben gros davant del paràgraf tot i que va ser una imaginació lleugera i fugaç.

Si algú cantés alguna cosa així ja podria amagar-se en un clot ben amagat abans no l'apedregaren els pesos pesats de la premsa "indie" (que no independent), és una de les coses que només The Clash podien fer amb tota la tranquil·litat i sense importar-los si suposaria menys bolos o alguna crítica desfavorable en al revista de torn. Tots els meus respectes als festivals, una sort que hi hagen, de moment, espero no els prohibeixin amb algun decret d'aquestos tan de moda, ara que pensant-ho be no ho crec, mentre no pengen pancartes contra la Merkel en les tanques metàl·liques, buff, no veig als guiris fent-ho, a més el públic germànic és l'únic ingrés estable que pot oferir-nos la costa llevantina... vale, vale, fins ací, la meua dosi de sarcasme diària ja l'he gastada.

També igual o més important que el missatge d'aquesta cançó és l'obertura estilística que va suposar, gravada al temps del primer disc, i amb "Police and Thieves" com a únic precedent, "(White Man) in Hammersmith Palais" sembla la cançó amb la que l'esperit del "London Calling" va fer acte de presència. Apuntar per anar rematant garbes, que aquesta va ser la cançó preferida de Joe Strummer, la va continuar cantant amb els seus Mescaleros, i va ser l'única que va sonar el dia del seu soterrament.


Midnight to six man
For the first time from Jamaica
Dillinger and Leroy Smart
Delroy Wilson, your cool operator

Ken Boothe for UK pop reggae
With backing bands sound systems
And if they've got anything to say
There's many black ears here to listen

But it was Four Tops all night with encores from stage right
Charging from the bass knives to the treble
But onstage they ain't got no roots rock rebel
Onstage they ain't got no...roots rock rebel

Dress back jump back this is a bluebeat attack
'Cos it won't get you anywhere
Fooling with your guns
The British Army is waiting out there
An' it weighs fifteen hundred tons

White youth, black youth
Better find another solution
Why not phone up Robin Hood
And ask him for some wealth distribution

Punk rockers in the UK
They won't notice anyway
They're all too busy fighting
For a good place under the lighting

The new groups are not concerned
With what there is to be learned
They got Burton suits, ha you think it's funny
Turning rebellion into money

All over people changing their votes
Along with their overcoats
If Adolf Hitler flew in today
They'd send a limousine anyway

I'm the all night drug-prowling wolf
Who looks so sick in the sun
I'm the white man in the Palais
Just lookin' for fun

I'm only
Looking for fun
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

2 comentarios: