Novetats 2018

header ads

The Doors, 1967

The Doors és considerat, així d'entrada ho dic, un dels grups més sobrevalorats de la història del rock pels entesos, i alhora el verb "sobrevalorar" és una cosa tan summament mal utilitzada que en la mesura del possible mai més tornaré a fer-la servir.

Si que vull deixar clar des del principi que opino que les famoses fotos del tors nu de Morrison que copen camises i pòsters, són en certa manera els causants de tota mena de prejudicis posteriors, així com també de l'enfonsament del món interior del poeta que va ser Jim Morrison.

El vaig descobrir gràcies a la pel·lícula d'Oliver Stone, la qual considero bona pel·lícula però molt roïn com a biopic, "When You're Strange" li fa més justícia a Morrison com artista, si que en el seu dia la pel·lícula d'Stone, amb tots aquells clixés i estereotips, va ajidar a una nova generació a descobrir de nou la música dels Doors, i com no, em va atreure com mel a les abelles de ben jovenet. Però amb el temps vaig començar a prestar més atenció a l'exclusivitat de la proposta en lo merament artístic, i deixant les samarretes i pòsters passada la pubertat.

A partir d'aquí opino, i tot és opinable per descomptat, que comença a ser una proposta única al moment en què cap grup, ni artista, ni compositor, ha aconseguit mai acostar-se a aquesta combinació tan especial, ni en el fons, ni en les formes, i per tant, a tenir en gran valor al celler del rock com un bon vi amb l'aroma del fruit del moment, i guardat en la bodega dels anys 60 a temperatura de 15º, per que no, al costat d'altres discos fites del rock, com per exemple el disc plataner de la Velvet d'aquell mateix any, tots dos amb alguna cosa més que flors, psicodèlia, pau i amor.


La rebel·lió de les portes era més profunda que la superficialitat de la flower-power. Les lletres de Morrison cridaven cap a dins, fent qüestionar a l'oient la seva essència moral i ètica, intocable i tan assolida per tothom, inclús pels seus companys generacionals, llavors fins les selles d'àcid.

A més sóc dels que penso que el grup no depenia únicament de la basa escènica del seu cantant. Tots els elements i persones que van participar en els discos dels Doors van ser essencials, el magnetisme poètic de Jim Morrison, el caràcter que imprimia al grup el teclat Fender Rhodes i el Vox Continental de Ray Manzarek, eclèctic com la manera de tocar la guitarra d'en Robby Krieger i la bateria jazzy de John Densmore, possiblement el músic més prematur de tots ells, i el més coherent (per les seves insistents negatives a formar part de la caixa registradora dels Doors que queden).

Un altre element important és Paul A. Rothchild, m'atreviria a dir que va ser des del principi la 5a porta, meticulós i detallista en cada producció, va ser el veritable artífex d'uns quants discos que encara sonen frescos, fins i tot L.A. Woman li deu la seva raó de ser amb la seva absència, i el buit que va deixar.

Tot en aquest disc està al seu lloc, es nota que portaven un parell d'anys rodant amb aquestes cançons, a més les van gravar pràcticament totes en la primera presa i en dos dies, el perfeccionisme de Rothchild va fer la resta perquè perdurés en el temps.

La dinàmica de "Break on Through", el toc jazzy de "Light My Fire", l'ambient hipnòtic de "The Crystal Ship" i "End of the Nigh", l'adaptació de l'opereta alemanya, cabaretea i circense de "Alabama Song" i l'apropiació de "Back Door Man", la potent "Take it easy baby" perfecte revers del "Turn turn turn" dels Byrds, aquí sense el parany bíblic del conformisme, i per finalitzar una guinda amb l'epopeia sobre l'amor i la mort de "The End", performance i teatralitat feta anys abans que Ziggy Stardust aterrés a la terra i amb un grau d'interpretació poètica mai vista en el rock fins aquell moment.

Res vaig a descobrir, ni es pretén, només volia fer constar en aquesta crònica musical el meu parer, i retre-li homenatge a aquest disc debut que continuo gaudint després de tants anys, considerant-la l'obra mestra del grup, afegim Strange Days com a segon capítol i extensió d'aquest, editat el mateix any, i que serveix com a ampliació de l'essència primària del grup. Sobrevalorat queda aquí el debut dels Doors.

Publica un comentari a l'entrada

3 Comentaris

  1. Particularment els Doors em semblen poc valorats i no sobrevalorats. La imatge d'home portentós de Jim va fer mal al poder sonor del grup que té una discografia plena de hits. Sis joies monumentals de Lp's. Si desde el principi Morrison hagués sigut un tipus amb sobrepes i barba de llenyataire no hi hauria debat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic amb tu, lo de "sobrevalorar" ho utilitze més amb sarcasme que altra cosa, el cas és que he llegit en nombroses ocasions que els dos no eren per a tant, i per a mi mai estaran prou valorats, uns cracks, m'alegra coincidir amb tu. Salut

      Elimina
  2. Si, suposo que tanta foto de Morrison ha perjudicat en certa manera el llegat dels Doors, però al meu entendre és precisament un grup que mai se li pot titllar com sobrevalorat. Abraçada.

    ResponElimina