El fantasma de la felicitat. "Ghost on Ghost" Iron and Wine (2013)

Arriba el, sempre, esperat nou disc d'Iron and Wine sota el títol de "Ghost on Ghost", i Sam Beam continua la seva recerca particular ampliant la seva paleta de sonoritats sense perdreel seu pols compositiu.

I com qui no vol la cosa, Sam Beam ha anat creixent en els últims anys a l'ombra dels hype de l'americana que cada temporada assolen les llistes alternatives, apartant-se del focus i la rellevància, mentre ha portat les seves últimes cançons per camins inesperats per als seguidors de base que tenen en les primeres referències les seves fites del folk actual.

No veig el camí de Sam Beam enquadrat en els estereotips actuals de l'americana, potser si ho faci en un sentit molt més ampli i obert, la seva supra-americana ha deixat de ser íntima i de portes endins, per passar a obrir les finestres de bat a bat deixant-se il·luminar per l'alegria de sentir-se viu, i per tant, en aparent ruptura amb tot el que ens envolta tal dia com avui.

Escoltava "Ghost on Ghost" i m'imaginava (no entenc encara per què), als germans Gershwin despertant d'una letargia, i sorpresos per tota la música que no van viure dels 60 en endavant, deixant-se imbuir per la joie de vivre, i descobrint el poder de la senzillesa en la melodia i la immediatesa de les progressions de no més de quatre acords.

Un 'flipar' aquest que vaig tenir... ni Sam Beam arribarà mai al classicisme americà dels Gershwin, ni tampoc m'imagino a cap dels germans pujat a una taula de surf al San Francisco de les flors i l'amor. Però en certa manera, intueixo que de la mateixa manera que ni jo entenc el que acabo de dir, aquest disc no trobarà explicació idònia, almenys per a mi, que expressi la genialitat que veig en Beam i l'allunyat que es troba ja de molts contemporanis folkies i pastorals.


Respecte a les cançons, com sol passar-me amb alguns discos de llarg calat, em veig incapaç de descriure una a una, i és estrany sent gairebé totes de fàcil digestió, potser la varietat dels nous matisos desenvolupats faci que a cada dia focalitzi en una o altra part del tracklist, "Lover's Revolution" és una espècie de jazz-pop que m'ha arribat a obsessionar per la seva simple estranyesa, un altre exemple seria "Grace for Saints and Ramblers", que unes vegades em porta amb els Beach Boys, i altres als èxits de la Motown.

Això per no parlar d'aquest toc Marvin Gaye de "The Desert Babbler", i el ritme funky de baix i bateria de "Low Light Buddy Of Mine" que provoca aquest moviment de coll i cap, i si us parlo de la meva última obsessió, la cançó "Joy", un breu caramel que no sabria com enquadrar-la, només sé que m'alegra cada vegada que l'escolto, diria capvespres i platges. Sam Beam va trencant les seves pròpies barreres i et fa partícip d'això com si estigués passant en el moment i per primera vegada per camins que mai ha trepitjat.

El que suggeria a "Kiss Each Other Clean", aquí es mostra sense complexos, Beam creix a passos de gegant absorvint arranjaments jazz, esperit soul, ritme funk i cors rhtythm and blues, i sense deixar del tot la seva base country, el envernissa tot de pop sixty camuflat entre cordes i metalls. Tot envoltat d'una aroma platja i de llibertat, fa la impressió que més que voler rememorar en el musical l'estiu de les flors, ho ha fet en un pla més espiritual. Un disc que potser no faci les delícies dels seus antics fans, però que sí estimuli les neurones dels que estan cansats de la mateixa cançó folkie una i altra vegada. Molt bon disc.

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada