"Bloodsports" Suede (2013)

Més de deu anys han trigat els Suede per donar continuació a la seva carrera, dic jo que les reedicions deluxe i la gira de reunió haurà jugat el seu paper decisiu, a més, i malgrat les últimes relliscades d'estudi, és evident que els seus concerts han mostrat una base de fans realment gran que continuen adorant els seus discos més llorejats. Era inevitable que la maquinària no deixés de rodar.

El títol triat "Bloodsports", esports de sang, ja sabeu de la seva idiosincràsia costumista urbana amb l'eterna lluita de sexes i la seva visió d'emocions escatològiques al límit, ara des d'un punt de vista més madur.

Com llegireu a totes les notes de premsa, el seu líder Brett Anderson diu sobre les cançons que sonen a una barreja entre "Dog Man Star" i "Coming Up", una bona manera de crear opinió abans de sortir el disc al carrer, per cert, a l'estil que ha fet amb nota molt alta el seu mestre Bowie (i el mateix dia), i no vaig a treure-li la raó, però el disc en línies generals no és ni per casualitat tan rodó com qualsevol dels dos referenciats, el que era d'esperar.

Si que hi ha un canvi substancial pel que fa al so i a l'actitud que superen per golejada als seus predecessors. De les coses a destacar, la guitarra d'Oakes és del millor del disc, per a mi és part fonamental d'aquest retorn, se sap de cap a peus tot l'abecedari de riffs de la primera època, però el més important és que el pren amb molt d'ofici i aconsegueix donar-li al disc la brillantor que tots els seus fans esperàvem. Sobre Brett Anderson només dir que m'agradava més quan cantava pitjor, amb menys tècnica, apreciació respecte a les balades de la segona part-final del disc, no arribant de cap manera a la segona part de "Dogmanstar", si és el que pretenien, tot i que cal reconèixer-li la intensitat i la passió amb la qual interpreta, valor afegit a unes cançons bastant previsibles dins l'espectre del seu repertori.

Amb tot es pot perdonar l'obvietat de "Barriers", o que "Snowbird" soni a plagi de "She", o que els la la las de "Hit Me" semblen retallats de "Beatiful Ones", fins i tot que "It starts and End with You" sembli una versió del "Refugees" dels The Tears. I encara que el "Dog Man Star" només el veig reflectit clarament en "Flautlines", una de les meves preferides, i alguns detalls en riffs de Oakes, poc més, es nota que volen recuperar el temps perdut i s'esforcen per agradar.

Diguem que "Bloodsports" és molt bon disc per als incondicionals de sempre, jo mateix estic gaudint força del disc, però tampoc li donaria tan alta puntuació com he vist en algunes publicacions de tirada, el meu consell és que si mai has connectat amb ells no cal ni que ho provis. Veig més aquest disc com el punt d'inflexió a una nova etapa en ascendent, assimilats definitivament i de manera intel·ligent els tics i trucs que agraden als fans de base. Més que un gran disc, és una gran notícia el retorn de Suede a aquest nivell i de cara als propers anys.