Sci-Fi Lullabies, Bressols de l'altra dimensió.

Suede - Sci-Fi Lullabies (1997) 


Un dels meus preferits de Suede. Doble Cd de descarts i cares B que va sortir immediatament després de "Coming Up". Llei de vida, les emocions al límit sempre van ser un bon brou per a les bones cançons, i precisament després de l'èxit de "Dog Man Star", la sortida de Bernard Butler va resultar un veritable cop.

Segons recorde llegir en l'època, Richard Oakes va aterrar al grup gairebé de rebot, van tenir la santa sort de trobar el millor imitador de Bernard Butler dins del seu club de fans, se sabia totes les cançons de Suede al detall. Encara que no tot va ser tan fàcil, semblava que amb l'excés de l'èxit i amb la sortida de Butler el pas lògic era la desintegració.

Però no va ser així, l'any següent a l'edició de "Dog Man Star" van treure el dvd "Introducing The Band", un directe de reafirmació, molt bon directe que recomano, a més l'edició dvd porta al final tots els vídeos musicals gravats fins a la data en una mateixa pista i sense acreditar, crec per assumptes legals i drets d'autor, el preu és de riure.


Llavors em va donar la sensació de que Anderson refregava al món la sort d'haver donat amb Oakes, i el que semblava una temeritat sobre el paper, sobre l'escenari sonava solvent i a l'altura de la qualitat aconseguida amb els seus dos primers discos.

Però ja sabeu com és la premsa musical anglesa, com l'esportiva espanyola o pitjor, si es pot donar a imprimir al rumor, es dóna. L'envit no va trigar en resoldre's amb la millor reinvenció possible a "Coming Up", contra tot pronòstic aconseguiren de nou conquerir premsa, públic i bitlleteres.

Orgullosos de l'èxit no van trigar ni un any a editar aquest doble de descarts, on recuperaven moltes de les cares B dels singles i Ep editats fins a la data, a més de servir com a testimoni del període comprès entre 1994 i 1996, entre la sortida de Butler i l'edició de "Coming Up".  Sci-Fi Lullabies em va atrapar des del primer moment que el vaig tenir a les mans. Aquestos bressols sonaven a fets en una altra dimensió. 


En aparença donava la sensació d'estar menys produït i que moltes cançons es van quedar en format demo, com "To The Birds", tot i que no era tant. A la primera cara predominaven les composicions a càrrec del tàndem Anderson/Butler, algunes de les millors de la seva carrera.

Com diu l'amic A.I. Chinaski, les cares B de Suede sempre van estar a l'altura de les que entraven en els discs, la part central és de categoria, "The Big Time" cara B de "Animal Nitrate", "High Rising" cara B de "So Young", "The Living Dead" i "My Dark Star" cara B de "Stay Together", només per recuperar aquestes cançons aquest doble ja val la pena, però el millor és que encara hi ha més, com "Killing of a flashboy" cara B de "We are the pigs", i l'única a mitges d'Anderson amb Mat Osman, la profètica i merkeliana "Europe is our playground", cara B de "Trash".

En canvi, al meu entendre, la cara B és la clau de la supervivència de Suede com a grup, Brett Anderson sabia el que es feia, es tractava de enfrontar a Butler i a Oakes en el mateix disc, i dir-li al món amb fets que Richard Oakes estava a l'altura del llegat de Suede, en aquesta cara el jove i novell guitarra componia al costat d'Anderson gairebé la totalitat de les cançons, i encara que era difícil fer oblidar Butler, Oakes no ho va poder fer millor, hi ha qui diu que totes són de Anderson encara que les van firmar ambdós per donar credibilitat a la nova formació. "Every monday morning comes" cara B de "Trash", "This Time" i "Jumble Surt Mums" cara B de "Saturday Night", "These Are the Sad Songs" i "Sadie" cara B de "Lazy". Juntament amb la signatura en solitari de Brett Anderson d'altres cançons rodones, "Another no one" i "Sound of the Streets" són perfectes mostres. En aquells dies Brett Anderson ja era el líder indiscutible de la banda.

Amb aquest document ningú pot negar que en aquells anys continuaven sent els fills bastards de David Bowie i els Smiths. Guitarres afilades, melodies enganxoses, altres malenconioses, tocs de gairó amb l'electrònica. Llàstima que amb Headmusic se desunflaren, allà hi havia alguna bona cançó, però de vegades la re-invenció per la re-invenció ha de tindre al ciments la solidesa que aquell disc no tenia. En definitiva, Sci-Fi Lullabies és un doble molt bo i recomanable per a tots aquells amants del bon rock britànic de tints glamurossos i decadents.

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada