Aquest serà el primer disc insurgent que estreno en 2013, doncs els Dropkick Murphys s'apunten sense objeccions a un bombardeig amb tal de defensar a la "working class", i això m'agrada, hisso la bandera pirata amb Signed and Sealed In Blood, és l'esperit que busco per a temporada recentment estrenada. Energia positiva, força i raons. Jo signo i segelle amb ells.
Em van cridar l'atenció simplement perquè Springsteen va participar en el seu anterior disc Going Out in Style (2011), concretament en la cançó Peg o'My Heart. I no és d'estranyar que Bruce s'acostara als Dropkick buscant, qui sap, si absorbir la seva joventut i vigor, doncs els de Boston són per la seva actitud combativa, la seva energia punk i la tradició ancorada en aquest vell continent, una rara avis en l'actualitat rockera.
Dropkick Murphys és l'encreuament perfecte de música irlandesa i punk, fervents admiradors per igual de grups com The Pogues i The Clash. Porten amb aquest 8 discos publicats des de 1998, són quinze anys patejant pels escenaris el seu punkrock-cèltic allà on els han deixat. D'ells és molt popular la intensa gira amb concerts a diari que dediquen a Sant Patrici des de finals de febrer culminant el 17 de Març dia de la festivitat irlandesa, pura devoció celta.
Van començar a ser coneguts de manera més àmplia el mateix any que van estrenar la seva nova discogràfica Born & Bred Records amb el disc The Meanest Of Time (2007), això sí, gràcies a la major projecció que van obtenir estant sota la distribució de Cooking Vinyl, i encara que els seus fans de base sempre tindran en ment Do or Die (1998) i The Warrior s Code (2005) potser pel seu so, el que és la seva actitud està intacta.
Em van cridar l'atenció simplement perquè Springsteen va participar en el seu anterior disc Going Out in Style (2011), concretament en la cançó Peg o'My Heart. I no és d'estranyar que Bruce s'acostara als Dropkick buscant, qui sap, si absorbir la seva joventut i vigor, doncs els de Boston són per la seva actitud combativa, la seva energia punk i la tradició ancorada en aquest vell continent, una rara avis en l'actualitat rockera.
Dropkick Murphys és l'encreuament perfecte de música irlandesa i punk, fervents admiradors per igual de grups com The Pogues i The Clash. Porten amb aquest 8 discos publicats des de 1998, són quinze anys patejant pels escenaris el seu punkrock-cèltic allà on els han deixat. D'ells és molt popular la intensa gira amb concerts a diari que dediquen a Sant Patrici des de finals de febrer culminant el 17 de Març dia de la festivitat irlandesa, pura devoció celta.
Van començar a ser coneguts de manera més àmplia el mateix any que van estrenar la seva nova discogràfica Born & Bred Records amb el disc The Meanest Of Time (2007), això sí, gràcies a la major projecció que van obtenir estant sota la distribució de Cooking Vinyl, i encara que els seus fans de base sempre tindran en ment Do or Die (1998) i The Warrior s Code (2005) potser pel seu so, el que és la seva actitud està intacta.
L'any passat estrenaven vídeo al mateix temps que feien una crida als seus fans perquè enviessin fotos dels seus tatuatges amb el logo de la banda per incloure al llibret de Signed and Sealed in Blood. que apunten els creatius aquesta bona manera de promoció i màrqueting... a molt llarg termini.
Per segona vegada tenen a Ted Hutt, productor dels Gaslight Anthem i Old Crow Medicine Show, també de Lucero. Seria fàcil penjar-los el títol "els Gaslight Anthem celtes", més després d'escoltar cançons com Your Say Tear Us Apart, i no aniria mal encaminat si no fos perquè a més els Dropkick conserven del hardcore la veu i per moments el ritme i una guitarra frenètica, Burn i The Battles Rage On són la millor prova d'això, a més sonen més punks que roots-rock, les corejables The Boys Are Back i My Hero són al·legats punk de llibre. També van deixant espai a la tradició amb cançons com Rose Tattoo, Jimmy Collin's Wake, l'anti-nadala The Season's Upon Us i la cançó de taverna The End Of the Night, que tanca el disc i sona a no voler deixar la gresca tot i que el cambrer amenaci amb tancar granera en mà, .
M'agrada molt més que el seu anterior disc, i pel bon rotllo que desprèn tinc la sensació que el tindré prop durant molt de temps. Signed And Sealed with Blood cavalca a ritme punk-rocker de elèctriques urgents, matisat a base de banjos, acústiques, acordions, gaites i mandolines, perfecte per corejar en grup tant en nits de farra, com en el camp de batalla. De moment número 1 en la meva llista de Discos Insurgents.
Per segona vegada tenen a Ted Hutt, productor dels Gaslight Anthem i Old Crow Medicine Show, també de Lucero. Seria fàcil penjar-los el títol "els Gaslight Anthem celtes", més després d'escoltar cançons com Your Say Tear Us Apart, i no aniria mal encaminat si no fos perquè a més els Dropkick conserven del hardcore la veu i per moments el ritme i una guitarra frenètica, Burn i The Battles Rage On són la millor prova d'això, a més sonen més punks que roots-rock, les corejables The Boys Are Back i My Hero són al·legats punk de llibre. També van deixant espai a la tradició amb cançons com Rose Tattoo, Jimmy Collin's Wake, l'anti-nadala The Season's Upon Us i la cançó de taverna The End Of the Night, que tanca el disc i sona a no voler deixar la gresca tot i que el cambrer amenaci amb tancar granera en mà, .
M'agrada molt més que el seu anterior disc, i pel bon rotllo que desprèn tinc la sensació que el tindré prop durant molt de temps. Signed And Sealed with Blood cavalca a ritme punk-rocker de elèctriques urgents, matisat a base de banjos, acústiques, acordions, gaites i mandolines, perfecte per corejar en grup tant en nits de farra, com en el camp de batalla. De moment número 1 en la meva llista de Discos Insurgents.
Al febrer trepitjaran terres pandereteres per sacsejar la nostra consciència de classe i fer-nos gastar una mica d'adrenalina en els seus concerts, les ciutats triades, com no, les dues capitals:
- Divendres 8 de febrer a Barcelona a la Sala Razzmatazz.
- Dissabte 9 de febrer a Madrid a la Sala Riviera.
Si no puc veure'ls almenys celebraré el dia de Sant Patrici en cert pub irlandès proper al Micalet per pal·liar la meva falta de devoció a les Falles, Traques i Bunyols.
"- Que sigui una pinta pels Dropkick Murphys, aquesta la pago jo!."
Escrit originalment per a 'La tercera información'
.jpg)
){kind=link}
0 Comentaris