El Hard Rock no ha mort. Alguns dels meus preferits

Ja feia temps que no li donava espai al Rock més dur en el blog. El meu contacte amb el génere va ser gràcies al meu amic Jordi, que encara amb tupé al cap, em va descobrir als Led Zeppelin i Black Sabbath, llavors el tupé se'm va mustiar. Després de tants anys continua representant per a mi una de les autoritats més fiables. Avui amb la visita del meu bon amic, hem repassat alguns dels discos de Hard-Rock actual que més ens agraden i ens han sorprés gratament.

Black Country Communion 2 (2011)
BBC deixen de funcionar amb el seu tercer treball Afterglow, segons declaracions de Joe Bonamassa, ha perdut l'interès per a ell. Precisament el treball de Bonamassa mai m'ha cridat l'antenció, tècnica perfecta i manca d'idees bones. Finalment el grup ens deixa tres discos i un directe que demostren que és possible el hard-rock d'alta qualitat en l'actualitat. Si be el debut d'aquesta super-banda no em va dir massa, molt bon so, però cançons que no m'acabaven de convèncer, o qui sap si no els vaig pillar en un bon moment, amb aquesta segona part decididament m'han fet rejovenir uns quans anys. El major pes compositiu l'ha portat en aquesta segona entrega l'hiperactiu Glenn Hughes, factor que considere decisiu per a la millora considerable en la proposta. Un gran disc de Hard Rock.



Michael Monroe - Sensory Overdrive (2011)
Alguns del millors grups de finals dels 80 han declarat en veu alta que Hanoi Rocks ha sigut decisiu per al seu so. Guns 'n' Roses, LA Guns i Motley Crue per posar uns eixemples. Michael Monroe portava ja una carrera en solitaria important fins 2003, data del seu anterior treball amb material inèdit. Fins 2010 que reapareixia amb un directe i una nova banda. Però no ha sigut fins fa pocs dies que he descobert Sensory Overdrive, i amb aquest disc m'ho estic passant d'allò més be. M'encanta l'actitud i el so de Monroe, gran part de culpa són eixos vídeos on fa sonar la seva harmònica traient fum  i sobretot unes cançons que no descobrixen res nou, però que són rodones. Michael Monroe no viu en la inòpia de la vida d'una rockstar fins les selles de coca, prova d'això és aquest disc del seu temps, crític i amb unes lletres molt currades. Per descomptat que la banda que l'acompanya es tot un luxe. Este tio representa com pocs l'actitud del rock'n'roll. 


Slash - Apocalyptic Love (2012)
Algú esperava del ex-Guns'n'Roses alguna cosa? Jo no esperava res de res, ni tan sols en Velvet Revolver, encara hi havien bones cançons, els discos fluixejaven, al meu parer. La participació d'Ian Astbury en el seu debut com a Slash em van fer donar-li una oportunitat, i menuda cagada, no vaig passar de la primera escoltada. Així que comença la gran maquinaria del rock a anunciar el següent disc, i jo rient-me per dins, que si Myles Kennedy seria el vocalista, i les carcallades ja no podia aguantar-les, doncs és evident la similitud en el timbre vocal a Axl Rose. Però no, aquest disco recupera a Slash inspirat i amb el cabet en la feina, pel que toca a Myles, m'ha sorprès, és evident la comparativa, però ho fa molt be, afegir que totes les lletres del disc les ha fet ell. Un bon disc, guitarrer i molt disfrutable.


Graveyard - Lights Out (2012)
Els altres discos que recomane estan liderats per artistes ja consagrats i amb una carrera considerable, cosa que pot deure's a que vaig viure aquella època i al igual que a molts, el hard rock s'em va diluir entre les gran gotades de rock alternatiu de principis dels 90. Però hi han nous valors, per descomptat, grups que comencen ara les seves carreres a un gran nivell. El millor exemple són aquestos suecs anomenats Graveyard. Amb el seu debut reberen molt bones crítiques. I el nivell per lo vist no ha baixat gens ni mica. Un dels nous valors del hard rock, i sobre tot, un vocalista boníssim, m'encanta la part vocal de Lights Out, el tercer per cert, i a més sense perdre potencia no deixen de tindre cert regust als 70 i amb molt de blues. Si t'agrada el hard-rock de sempre no et pots perdre aquest disc. 



The Cult - Choice of Weapon (2012)
Si hi han uns clars culpables de que torni a fer cas al rock més dur, eixos són sense dubtes els Cult, sempre els he donat la meva confiança, i no només pels seus clàssics fins Ceremony, el de la cabra em pareix de traca, molt bo, pese a que en el seu dia se'l va mal entendre, Beyond God and Evil era molt potent i també amb bones cançons. Born Into This és potser el seu disc més fluix, em va deixar un poc gelat, sonaven molt be i es notava que volien tornar a recordar als Cult de sempre, però faltaven cançons bones. Llavors amb Capsule em tornen a emocionar, i crec que la falta de repercussió en aquell disc va ser per la elecció del format. Ara per fi Ian Astbury i Billy Duffy aconsegueixen un disc molt notable en tots els aspectes, so, cançons i lletres reivindicatives, un disc del seu temps, i consolidant un banda que pareix done pas als seus anys de maduresa, estic convençut de que Astbury i Duffy encara ens entregaran més d'un bon disc.


Estic segur que hi ha molts més discos d'actualitat que recuperen la credibilitat d'un estil que ha passat dies molt obscurs on per moments pareixia que només els revivals sense trellat el mantenien viu en els festivals de més renom. Aquestos són els meus preferits, segur que hi han més, si coneixes algun més no dubtes en recomanar-lo en comentaris.






Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

2 comentarios:

  1. A mi el Myles Kennedy em carrega molt, amb Slash, amb Alter Bridge... Amb un altre cantant gaudiria molt més del disc de l'Slash.

    Afetrglow, el nou de Black Country Communion ja és al carrer i si et van agradar els dos anteriors t'agradarà aquest també.

    Salut!!!

    ResponElimina
  2. Jo veig a Myles com el millor substitutiu que ha trobat per a Axl per a fer competència a Guns'n'Roses, però si, hi ha que acostumar l'oit a la seva veu. Prenc nota de la teva recomanació dels BCC. Si coneixes d'algun disc mes de Hard Rock no dubtes en recomanarme'l, estic en època hardrokera. Salut Simu i gràcies per passar.

    ResponElimina