Suede - Nude (1993)

Aquest disc és una fita de la seva dècada i el tret de sortida per al rock britànic dels 90. Està clar que a la dissenyada estratègia dels mitjans britànics es va apuntar tothom que tenia ganes de menjar-se un roscó. Però això no és res nou, en totes les èpoques el valor comercial de certes tendències han fet proliferar en gran mida el rock des de que en Woodstock alguns arriscats inversors van descobrir el potencial econòmic d'aquells joves i la seva joventut, amb el consegüent boom de discogràfiques, res que lleve ni fique qualitat a la música i argument aquest que no tinc en compte quan és parla d'aquest disc de debut. Aquells anys van ser molt productius musicalment parlant, malgrat tot el sector rockista que només veu qualitat dels setanta enrere.Tant al Brit-Pop como al Grunge caldria agrair-los que despertaren de nou un interés més generalitzat en el rock.
Aquell any 1993 a més del debut de Suede, s'editava Modern Life is Rubbish de Blur, un dels seus millors discos, el més inglés, el més Kinks, un any després els Oasis farien la seva amb Definitely Maybe i la seva revisió de l'actitud socarrona del rock, i Pulp es consolidaria i trobaria el reconeixement amb His'n'Hers, previ al fenomenal Different Class, bandera del Brit intel·ligent. Per suposat que el Modfather no podia quedar-se enrere i firmà Wild Wood, una de tantes obres mestres del seu llegat, confirmant que l'únic padrí possible de la Cool Britania era ell. Pense en els 90 com l'última gran època del format físic, les coses com són. Bons anys per a la música, gran època per al rock, que sí, el nou segle ens ha portat també grans discos, però el mainstream abans podia absorbir proposes que trencaven amb tot, provocadores i originals, ara quasi res políticament incorrecte creua la barrera, tot és molt medit, calculat i amb poc d'enginy. No obstant que ningú em llance una pedrada, ara també es fa molt bona música, però no arriba gairebé cap proposta descontrolada i sense tallar a les ones principals.


Però anem al disc. Segle XXI, l'home en la lluna, consolidat l'estat del malestar i tothom perculat per la crisi...etc, i encara hi ha prejudici respecte al present disc començant per la portada. ¿Que veieu? ¿Dos homes morrejant-se? ¿Dos dones? Oh dios!!! Pecado!!! ¿Realment importa? Torneu a mirar, ¿Que veieu? És un bes, però un bes de veritat d'aquestos als que immediatament li podrà seguir un ardent revolcó, un comiat amarg, un reencontre apassionat, estima jove i transparent, sense cap tipus de condicionant ètic ni moral, estima carnal a seques, voler tocar a l'altre i gaudir del sexe. No hi ha més. Per a mi una de les portades emblemàtiques dels 90. La portada, per cert, l'extragueren d'un llibre de fotografies de lesbianes, buscaven provocar, no hi ha dubte. I sí, les influències de la seva música són obvies, però no tothom té a l'abast fer música com mai s'ha escoltat amb elements coneguts per tots. Els Suede amb la seva manera de re-interpretar el so de The Smiths amb el toc glam del primer David Bowie sonaven quelcom familiar i al mateix temps extraordinaris i originals. Tots els ingredients en la mida justa, bones cançons, imatge, actitud, estima amb verí (com el títol del seu dvd Love & Poison), romanticisme sòrdid i elegància cosmopolita underground, a més d'anglo-centrista en les seves lletres, representaven com ningú l'english-way, i tal com va descriure en aquells dies Brett Anderson "si la música mainstream fora un llit cobert de roses, Suede seria el condó gastat tirat en terra", el que us deia abans, fins i tot en la brutícia urbana podia créixer el glamour. Obvis sí, però també únics.


Per a Suede tot va ocórrer molt depresa. Pasaren els 80 i el rock britànic encetava dècada amb importants baixes, The Smiths separats i The Stone Roses en punt mort, junt a l'èxit del nou rock independent etiquetat com grunge. Hi havia gana en les illes d'un nou grup capaç de sintetitzar el rock britànic dels últims anys sense caure en la repetició. Fins que l'abril de 1992 Suede van lluir en la portada del Melody Maker proclamats com la gran esperança, i ni tan sols s'havia escoltat una sola cançó de la seva música, però tothom acudí a la crida i ells aprofitaren al màxim l'oportunitat. Signaren un contracte amb el segell recentment format Nude per a 7 singles, i llançaren el seu primer senzill The Drowners en maig 1992 assolint el número 49 en les llistes britàniques. Quatre mesos més tard era el single Metal Mickey que pujaria fins el 17é lloc, la premsa ja estava als seus peus alimentada per les declaracions de Anderson: "Sóc un home bisexual que mai he tingut una experiència homosexual". Brett va treure tot el partit que va poder al morbo i la polèmica amb la seva imatge andrògina. La prova de la creixent popularitat del grup va ser el tercer senzill, Animal Nitrate, que al febrer de 1993 va assolir el 7é lloc en els charts anglesos superant la censura que patí

No crec que ningú s'atrevira avui en dia a fer un vídeo com este:

Tot i l'èxit i l'interès que generaven, la mateixa cançó i el vídeo causaren una gran controvèrsia en aquells dies. Primer per la buscada similitud amb Amyl nitrite, una composició química utilitzada com antídot en els casos d'ingesta de cianur, compost que va ser introduït com a droga en la cultura de clubs dels anys 70 amb el nom de popper, i segon motiu pel bes entre homes que apareix al vídeo. Buscaven provocar i ho aconseguiren de grat. D'aquesta manera el seu àlbum debut va arribar en Març i va ser una gran explosió, proclamat com el més esperat àlbum de debut d'ençà el Nevermind The Bollocks dels Sex Pistols. Aquell mateix mes Brett Anderson compartiria reportatge amb David Bowie en la publicació NME. El Hype estava servit i l'àlbum va aconseguir el número 1 al Regne Unit, guanyant el Mercury Prize al millor àlbum britànic. Suede era la sensació i estrenava una dècada molt prolífica en el rock anglés, també per a la maquinaria del Hype que començava a rodar amb força i que dominaria tota la dècada.


So Young té tot el que li demane a una cançó de Suede, una intro que atrapa l'atenció, línia simple i en primer plànol de bateria, un esquinçat de guitarra per a tallar la partitura i baixar-te de la parra, una piano increïble, fixeu-se-hi amb les floritures en segon plànol, i una lletra quasi mística que connecta les drogues amb la joventut i la manera de viure el moment de vegades massa "so gone" fora de lloc, me fascina, no les drogues en sí, més la manera com fa referència a elles, "chasing the dragon". "skyline stained the snow" "a servant who kept me on the boil", la coca, la heroïna, perdre el present i la joventut, però sempre amb la visió d'una escapada real cap endavant, aquesta continua sent una de les seves millors cançons. El disc té més anècdotes, com que Animal Lover està presumptament dedicada al nou nuvi de Justine Frischmann, l'ex d'Anderson, més conegut com Damon Albarn (Blur), mai sabrem si açò és només una de les llegendes urbanes que corren pels carrers londinencs o en canvi és cert, cançó arquetípica, cors glamers que quasi toquen el ridícul i com en tot el disc, la guitarra afilada de Butler, aquest jove tenia interioritzades totes les harmonies i arpegiats infinits de Johnny Marr, tan inspirats i amb més distorsió. Els Suede també dominaven l'art de la balada arrastrada de caire depriment, com els dies continus de pluja londinenca, The Next Life em pareix una obra d'art al igual que Sleeping Pills i Pantomine Horse, faceta que explotarien molt be en la segona part del seu segon disc Dog Man Star.


Petit incís biogràfic pre-Suede:
Brett Anderson i Mat Osman deixaren Geoff per a mudar-se a Londres i formar un nou grup, per l'any 1988 per a ser exactes, amb un anunci en el Melody Maker trobaren a Bernard Butler, per a rematar s'incorporà a la formació com a segona guitarra Justine Frischmann (Elastica), la noia de Anderson, i començaren a rodar amb el nom de Suede and Elegant. Fins i tot aconseguiren certa nomenà pels circuits londinencs i un contracte discogràfic per a dos singles, però quedaren inèdits. Justine va decidir deixar Brett i a la banda, més tard, per Juny de 1991, trobarien a Simon Gilbert de taquiller en el ULU de Londres. Aquesta seria la formació definitiva que gravaria el debut de Suede.  

Adreces d'interès:
Ací podreu llegir a història amb més detall: The Essential Suede

Encara pot llegir-se aquella primera entrevista en el Melody Maker d'Abril de 1992 i el reportatge amb Bowie del 93 en aquest enllaç: Elegant Archives
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

10 comentarios:

  1. El que val, val. Et deixe ací una entrada meua de fa un temps sobre el mateix disc, molt menys detallista i amb menys informació. M'acabes de reafirmar en el premi.

    http://sotalacreueta.blogspot.com.es/2010/11/el-retrovisor-suede-1993.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja, m'alegre per al coincidència. Pel que a mi respecta veig els seus primers treballs sublims, diferents entre ells, i inclús els seus treballs posteriors m'han paregut notables, irregulars però amb moments també sublims. No sé si ho veuràs com jo però el seu Sci-Fi Lullabies em pareix un treball, que malgrat ser de cares-b, és apasionant. Salut Xavier i gràcies per passar-te.

      Elimina
  2. Es un bon disc, a més de ser clau als 90. Personalment no soc un fan del britpop però reconec que aquests disc dóna una nova orientació al pop-rock de l'anterior dècada. També li vaig dedicar un post ja fa temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Benet per passar-t'hi, li donaré una ullada a eixa ressenya. Jo tampoc crec en el Brit Pop com a estil, però si que va portar coses bones. Salut company

      Elimina
  3. Gran post. Estic d'acord en que els anys noranta van ser l'última gran època per al rock. Jo d'aquells anys em quede més amb tot el de Seattle, amb altres bandes alternatives com els Smashing Pumpkins o en algunes bandes més Heavys, com Pantera, però reconec que en la moguda brit-popera també eixiren coses interessants. El que més m'ha agradat de tot allò sempre han segut els primers treballs de Oasis, però amb el temps quasi que em sembla més atractiu el treball de Suede. Una bona banda, sens dubte. Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recorde aquell post de la cançó The Drowners que feres fa crec que un mes més o menys. En aquell punt vaig tornar a escoltar tots els discos de Suede, així que part de laculpa d'aquest pot la tens tu je je je. Salut company m'alegra coincidir en aquest grup. Salut

      Elimina
  4. Curiosa i casualment amb el que enclou aquest disc, algun dia et contaré com vaig descobrir al barri del Carme aquest disc mentre disfrutava d'un dels plaers terrenals més grans, jejejeje. M'agraden molt els tres primers discos de Suede, no sabria per quin decidir-me, potser pel tercer. Abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per suposat que m'ho tens que contar, sona a nit de lujuria i rock'n'roll je je je. Prova ha escoltar dels Suede el Sci-Fi Lullabies perquè fliparàs, estic segur que li trobaràs mil i una influències d'eixos grups que només coneixes tu. Ja em diràs. Però escolta-lo i veuràs.
      Salut fisherman brother i gràcies per passar-te per la meva cova vernacular.

      Elimina
  5. Perdón por la intromisión. Es una prueba.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oloman, eres un crack!!!!!!! Ya funciona!!!!!

      Elimina