M.Ward - A Wasteland Companion (2012)


De manera totalment bruta i il·legal m'he posat aquesta setmana a escoltar A Wasteland Companion, més que per la brutor que comporta acumular música al disc dur, pràctica que vaig deixar de fer fa un temps només per salut mental, per ser un incondicional absolut de Ward i no poder aguantar-me més. Pese a la merda política que ens ofega i que ens envolta i que no em deixa dormir, per les nits encara és dels pocs ianquis que poden aconseguir que m'adorma cantant-me bressolades, sí, com al Senior li canten Linkous i Chesnutt. De vegades cal un poc de pau, i aquesta companyia erma me la trau (la pau).

No li cal convéncer ningú, mai no li ha fet falta, al menys des de Transistor Radio. ¿Que ix el típic crític amb el tòpic tan mal gastat afirmant que Hold Time s'estancava i que aquest no diu res nou? per al nivell de qualitat que sol entregar a cada nou disc, estancar-se ja és molt més que la majoria de indie-folkies-ianquis-americana-elquesiguin amb tocs d'afrobeat. Altres vegades, segons qui, ho anomenen consagrar-se, inclús tindre personalitat, les dues qualitats les té. Ahí teniu a Tom Waits fent el mateix disc ja fa temps, i ningú li fa ombra en lo seu, ni ningú li ho tira en cara. Per a mi Ward ja està consagrat i re-consagrat més que l'hòstia consagrà, és més, aquesta setmana santa tinc preparat un sagrari en casa amb quatre minetes (diu V.A.Estellés que mineta ve d'animeta) amb una imatge de Ward amb el lloc preparat per a quan puga fer-me amb la música feta carn.
¿Què dir d'aquest nou disc? primer que és molt bo l'agarres d'on l'agarres. ¿El millor de M.Ward? Ward no té ni millors ni pitjors, tots són peses del mateix trencaclosques, però si m'obligueu a mullar-me diré que m'agrada, així de primeres, tant com Transistor Ràdio, a més que Post War i Hold Time no li fan gens d'ombra. Però es que hi han cançons, i bones, i a mi no em cal res més, com si vol repetir producció pels segles dels segles. Totes ja sonen a altres cançons seves, si esperaves la sorpresa enginyosa de la temporada,  si he de parlar-vos clar, no desaprofites els diners i comprat la NME o l'últim engendre dissenyat per a pujar la pobra mitjana de qualitat en la Mtv amb el nom de Lana del Rey, no et fa falta més. En canvi si vols escoltar bona música d'orfebreria, feta amb gust i et faça relliscar un poc aquest estat de malestar, aquest és el teu disc.


Com era d'esperar, cada disc de Ward a més d'un disc d'interès pel seu propi nom, és una excusa per a trobar-se amb els seus amics i col·laboradors, molt de talent per metre quadrat, dels qui cal destacar Howe Gelb al piano, John Parish en la percussió i la marimba, Mike Mogis (Bright Eyes) al orgue, Steve Shelley (Sonic Youth) en la percussió, Tobey Leaman (Dr. Dog) al baix, i vuit enginyers entre els que destaque Tom Schick (Rufus Wainwright) i el ja nomenat John Parish (PJ Harvey). Només luxe ho mires per on ho mires.

Ward continua amb la seva personal revisió del rock'n'roll pioner dels cinquanta amb eixe repicar de piano killer en essència de J.L. Lewis, amb la sensibilitat ingènua i pulcra de Buddy Holly, ja sabeu, cadències suaus, producció perfecta pentinada amb el seu necesser analògic, cançons petites que són molt grans, el seu fingerpicking cada vegada més fi, les acústiques que sonen a glòria i de les que John Fahey estaria ben orgullós, pedal steel de llibre, rocanrols i ritmes que s'apropen als glams de M.Bolan, pianos malenconiosos, peses instrumentals que se'm fan curtes, la veu doblada típica de les seves gravacions, trencadissa i confessional,  que no falte. Ward es treu de la màniga una altra lletania atemporal que podria pertànyer a qualsevol dècada passada, present o futura, cançó zen, per a colpejar amb swing el peu en alguns passatges, en altres per a trobar la pau en les nits d'insomni, raconet on relaxar-se d'aquestos temps d'obscuritat i manca de sentit comú que ens han tocat viure. Aquest és un dels ianquis que més vull. Avant Matt, passa, ma casa és també la teva.

Share on Google Plus

Autor Chals Roig

Sense música no hauria sobreviscut en aquesta vida, em va salvar i em salva cada dia que passa. Sempre amb passió, i com el títol de la cançó de Graham Parker: PASSION IS NO ORDINARY WORLD.
    Comentar a Blogger
    Comentar a Facebook

2 comentarios:

  1. Mai m'he acabat de fer amb este senyor, però el tast que has posat em sembla sensacional. El pose en la llista.

    ResponElimina
  2. Salut Xavier. Prova amb cançons soltes. Escolta Hold Time del seu anterior disc, no te preu, la primera d'aquest tampoc. Però com va dir un savi: per a gustos colors.
    Salut i gràcies per passar.

    ResponElimina