Sobrevisquent en el mon lliure, el tren i altres pensaments

M'agrada anar en tren, també en autobús, els taxis no m'agraden, no pel preu que tampoc podria pagar, més que res perquè en cotxe si no el porte jo em fa pànic, tinc les meues neures, també per la conducció temerària imperant a la ciutat de les poques llums, i per suposat per la música que em puga posar el conductor, sóc capaç de pujar en taxi i no articular més paraula que la destinació, suposo que això a un taxista li pot semblar estrany, encara que si posa en el transistor l'últim èxit de David Furtamantes o la Genolla o similar, potser si li digui alguna cosa abans que em tiri del taxi en marxa. 

M'agrada el tren i m'agrada l'estació de València, no és molt gran però té cert encant, lo de que no és molt gran ho dic amb la boca xicoteta no siga cosa que el Fabra ens faja una megaclotxina gegant estil Calatrava, que mira, em dona un síncope. M'agrada mirar cap amunt i veure la llarga distància fins al cilíndric sostre fet de bigues de ferro molt a l'estil industrial de principis de segle, això pense jo, encara que no tinc ni puta idea d'arquitectònica. Des de petit em va imposar respecte. Recorde de jovenet agafar el tren tot sol només per anar a l'estació a comprar còmics de Batman, freaky que és u. Mai arribava a sortir de l'estació, amb el còmic a la mà tornava a casa. 

Sòl anar a València unes dues vegades al mes a veure a un company amb qui col·labore en quefers musicals. En sortir de l'estació m'agrada veure el paisatge dels grans edificis restaurats que l'envolten, crec que poca gent es fixa, pareix mentida que tanta bellesa guarde dintre tant de feixista golafre de diners, fills d'una gran puta. La plaça de bous no m'agrada, bé, només quan ve el circ, llavors si té sentit. Doncs de camí a sa casa sempre travesse pel passatge Dr.Serra, podria anar per un trajecte més directe, però aquest passatge té cert encant decadent, hi ha la primera botiga de discos a la qual vaig anar a la meu vida, la històrica Harmony, sembla com si el passatge s'hagués construït al voltant d'aquesta petita botiga, això m'imagino de vegades, fa temps que no entre en aquell santuari del vinil i la segona mà, més endavant sempre hi ha un home gran assegut a terra i tocant el violí, sempre li done el poc que em sobra del bitllet de tren, no tinc més, i ell sempre somriu, el home ja em coneix i quan em veu entrar al passatge toca amb més empenta, hi ha dies que somie  despert i li contracte per col·laborar en el meu disc, (aquest que gravaré quan ja tingui seixanta anys i que em portarà de gira pels geriàtrics del món). Veure el violinista és una cosa que no em pot faltar.

De tornada cap a casa també gaudeixo, llavors sí agafo el trajecte més curt però més pausat que en l'anada, i encara que siguin les tres o les quatre i no hagi menjat no importa, m'agrada el passeig i veure com es desenvolupa la ciutat. Al arribar a l'estació sempre hi ha gent demanant a l'entrada i estrangers de petate, a l'estiu joves turistes i grups d'orientals càmera en mà, és un tòpic però és cert, també repartidors de publicitat de cursos imprescindibles i alguna vegada un gran home de color que et jura solucionar els teus problemes mentre et dóna la targeta de la seva consulta Voodoo. Els últims anys m'he fixat que la gent ja no mira ni s'observa, no passeja, corre, i no escolta, tapa les seves orelles amb uns auriculars, jo també ho faig de vegades, però últimament em molesten, necessito que les imatges i el so estiguin sincronitzats per poder gaudir de l'espai i el temps, veure els viatjants que marxen lluny i imaginar on van i que és de les seves vides. Sabina em va marcar en la meva manera de veure el tren com un símbol d'escapada, aprofite per a reivindicar al cantautor del sud, que per molt que diguin sempre serà un dels millors que ha parit aquest país, el que passa és que canta en castellà i no és cool.
Observar tan detalladament m'inspira més que si em perdo pel reproductor pujant i baixant les llistes dels últims artistes en memòria. Llavors pujo al tren, es posa en marxa i va agafant velocitat mentre surt de València, la gent prepara els seus pods, els seus phones i els seus llibres. Sempre hi ha qui deixa que s'escolti la seva música abans de connectar l'auricular, coses de l'edat del pavo, també els que es connecten a internet, impensable fa uns anys, els que farden de maquineta, els que necessiten fer saber al món que és el que llegeixen, normalment llibres com Els Pilars de l'Avorriment, Ángels i Dimo...polítics ... etc, i els que s'abstreuen en la seua lectura o la seva música, sòl pertànyer a aquests quan em calço els auriculars. Però les últimes vegades ja no, miro per la finestra mentre agafa força el motor, i llavors apareix un altre paisatge. De fons les grues del port, proper a la via un camí de terra per la qual passeja una parella amb un carret rovellat, "pues mira Mari, me dijo que me quería un huevo y me llevaria con su audi al cine, o sea mari, tendré que ir a Jenny y comprarme una blusa con más escote, me dijo mi madre que es buen partido, que a ver si lo cazo" més endavant una roulotte bruta troba habitatge en un gran parkin de cotxes a punt del desballestament, "Messi és un crac, i encara diuen si val els milions que guanya, doncs clar que si" vells blocs d'habitatges perduts als afores i disposats com ratoneres amb un color cara-vista gastat "...em va dir que s'havia separat del seu home, ja li ho vaig dir jo que no era de bona família, d'algú que no està massa ben mirat al poble que podies esperar Pepa", una altra classe de gent que sembla viure en un altre món lluny de l'encant de la capital, "...¿viste el programa de Sóbame deluxe ayer? que super fuerte tia, seguro que lo que quiere es la herencia familiar del torero" als que seria difícil explicar lo cool que és aquest o aquell grup, "doncs ahir em canviaren el móvil per u de tàctil, i mira que el que tenia encara funcionava a la perfecció, pero este mola molt..." o les característiques d'aquest mòbil pel que fa a l'altre, assumptes que suposo superflus per a gent que simplement es dedica a sobreviure. I llavors me'n recordo del violinista del passatge, dels sense sostre de la sortida de l'estació, i dels estrangers de petate perduts a la ciutat. No es tracta de moralina barata, ni de protesta pueril, es tracta d'alguna cosa real que és fàcil veure si et fixes, o potser el nostre dia a dia ens apreta massa com per aixecar el cap, però moltes vegades em miro aquesta gent i em veig reflexat, em veig a mi, però potser també et veig a tú, i llavors recordo la frase "We got a thousand points of light for the homeless man" de Neil Young del Rockin 'in the Free World... que gran eres Shakey.