"Odio les cançons que et fan pensar que no serveixes per res. Odio les cançons que et diuen que has nascut per perdre. Que no li serveixes a ningú. Que no serveixes per res, perquè ets molt jove o molt vell, molt gros o molt flac, molt lleig o molt això o allò. Cançons que et deprimeixen o cançons que es riuen de tu per la teva mala sort o les teues desgràcies. Jo vull lluitar contra aquestes cançons fins a l'últim alè i l'última gota de la meva sang. Vull cantar i demostrar que aquest és el teu món, encara que t'hagi colpejat i t'hagi tombat dotzenes de vegades. encara que t'hagi picat i arrossegat. Sense importar el teu color, mida ni constitució, vull cantar cançons que et facin sentir orgullós." Woody Guthrie
No entenc quan es fa defensa de la música amb altres elements que no pertanyen a la música. Per a mi el que va davant va davant, i de fixar-me en algun artista primer m'ha d'agradar, tant me fa si canta en català, en castellà, en anglès o en basc...si m'agrada la lletra i m'agrada la música llavors endavant. Potser el que fa falta és més diversitat en català per poder arribar als que ens agrada algun determinat estil, 'no sols de música d'arrels i d'agro-ska viu el valencià' aquesta frase va entre cometes però és meva, me l'acabe d'inventar je je. No tracte així de donar preferència als anglòfils, ni als català-cantants per motius que no siguin els merament musicals, que si m'agrada i damunt canten en català, doncs millor que millor. Que tracta d'injustícia? doncs injustícia hi ha en totes les parts del mon, inclús més on canten en berebere, que tracta de cultura? doncs la cultura si és bona, ho és arreu del mon i en qualsevol idioma, ara la promoció ja no és excusa amb la xarxa. El exemple més clar és el disc més venut en tot l'estat espanyol, els Manel, tot i cantant en català, enhorabona des d'ací. Si fos jo tots els compradors seria L'Estiu d'Òscar Briz el més venut. Aquest és un punt de vista molt personal, però veig aquesta la manera correcta per a separar la palla del gra. Serà que l'esperit de Martin Luther King s'apoderat de mi?
«oh what a night!» ella digué de sobte
flotàvem entre l'aigua i els estels
com astronautes
«this kind of thing
makes life worth living
when you're ready to be sharing
then you're bound to be receiving»
potser l'esperit de martin luther king
s'ha apoderat de tot
potser som una fase superior
del cicle de reencarnació
el llibre de meravelles
diu que és un deure viure rodejat de coses belles
en això ella hi creu
i per això s'esforça
a sols conviure amb tot allò que en realitat importa
resulta que després de tot
només som energia permanent
però és segur que contemplar tanta bellesa
afecta el pensament
i què hi faré així m'he criat
jo visc sempre amb un peu en el passat
tinc els records en la palma de la mà
i la voluntat d'aprendre
a separar la palla del gra
resulta que després de tot
només som energia permanent
però és segur que contemplar tanta bellesa
afecta el pensament
i què hi faré així m'he criat
jo visc sempre amb un peu en el passat
tinc els records en la palma de la mà
i la voluntat d'aprendre
a separar la palla del gra
Dissabte 30 d’abril
a les 20h.
Ens presentarà
la seua opera prima,
“Hugo Mas”
Quan troves un tresor com Hugo Mas nomès vols que compartir aquest coneixement amb tothom que t’envolta, aquesta és la sensació que patim des de La Casa Cantonera, un tresor desconegut que tenim la necessitat vital de mostrar. Ja té penjat el san benet (un bon san benet), de precursor de l’Ovidi Montllor, la portada el delata, maquetada com “A Alcoi”, també per procedència i per certa semblança en el seu recitar, encara que la seua veu i la seua música tenen un camí propi, és cert que beu d’ella i l’homenatja, però va més enllà, amb elements de la chanson i una producció que evoca la sonoritat del jazz. El llenguatge de l’alcoià és el de la poesia, la manera d’acaronar les paraules utilitzant la veu com un instrument més, amb una dicció perfecta, una veu profunda, fosca i tavernària, al mateix temps que clara i potent, factor més que important per a transmetre emoció a l’espectador. Cada vegada que engeguem el reproductor aconsegueix amb el so del seu recitat deixar-nos la pell esborronada. Només ens queda aconsellar-vos que si vos agrada la música i la poseia per sort podreu gaudir-la al corral de la casa.
Per tal d’anar assaborint les seues cançons i poesia, vos deixem alguns enllaços de la seua web on podeu escoltar i gaudir de totes les seues cançons.
No m'agrada gens la política, la intente evitar al màxim possible, però arriva un moment en que cal movilitzar-se en contra d'aquest sense sentit. Francisco Camps continua el seu regnat fidel al camí i trajectòria que du des de fa ja massa anys. La confiança sega del seu partit central demostra el que ens espera si la dreta puja al govern. De veres algú continua pensant que els populars arreglaran la crisi? per favor, potser milloren l'estat de les arques públiques a costa dels ciutadans, per suposat, però a més desapareixerà la veu del poble, la cultura caurà al fons d'un pou, i per a més inri, Camps tindrà accès al govern central. Ara que pensant-ho be potser trobi un altre lloc en la península on poder fer-se els vestits més barats i desaparega d'ací.
Milers de valencians protesten pel tall de l'emissió de la TV3. Per si a algú li cap algun dubte sobre l'èxit de la convocatòria, ací vos deixe un grapat de fotografies realitzades pel fotògraf Francesc Estrel·la:
El cantautor Nèstor Mont estrena nova web, una espai idoni on aixoplugar el seu amor de terra, eixe amor per l'aire lliure, per l'aroma a tarongina desprès de Sant Josep, a romer un dia clar a peus de la Creu del Cardenal, amor d'olor a marxal en vesprades a la fresca que batega amb els peus a terra i l'ànima enlairada amb l'orgull per les seves arrels. Vos convide a que intenteu agafar un poc d'aquest esperit, entrant en la web que ha estat dissenyada amb l'estètica del seu últim disc, una estètica estudiada i treballada per tal de reflexar tot el món que Nèstor descriu al seu disc Amor de Terra, una pàgina per a poder fer una ullada ràpida a la extensa i impressionant trajectòria del valencià, discs, col·laboracions, fotografies i vídeos del dia de la presentació. La web concilia així el mon digital amb la terra, i a demés disposa de la seva música per a que l'escolteu mentre doneu un cop d'ull.
Disseny dins del projecte de la creació de la nova imatge de Nèstor Mont des de La Casa Cantonera, espai i amagatall de la cultura popular valenciana, la que abans campava pels carrers i ara cal treure del seu amagatall, projecte que intenta recuperar l'espai públic com un dret que ens pertany d'ençà que les nostres mares ens pariren, des de l'anonimat de cap idiologia dirigida, de cap posició interessada, només del sentit comú i de lo comú. Convide a tothom a que participe d'aquest projecte, amb paraules i amb música, amb poesia i en bona companyia, de tots i de ningú.
Per a mi anar a un concert és com una mena de moment catàrtic, si entre dins... entre fins el fons, i precisament va ser el que em va passar aquell dia de la presentació d'Amor de Terra, mitja hora desprès d'aquell concert estava davant del teclat intentant descriure aquest amor de terra que fins eixe moment mai havia sabut com descriure, a més he tingut el plaer i sobretot la gran sort de poder participar en la web amb aquelles paraules que aquella matinada vaig dedicar a la música de Nèstor:
"És el vestit a mida que l'algemesinenc ha cosit per a la gran estima que sent per la seua terra amb un discurs vertader, directe i emocional. Comença amb "Bellesa", una bellesa que no és tangible però que de vegades em deixat escapar entre els dits, a la fresca de la tarda, baix d'una parra en companyia d'amics arreglant el món. A partir d'ací aquesta bellesa no pararà de brollar a cadascuna de les cançons, continuant amb la recuperació de l'oblit d'una tonada tradicional del seu poble, en "Les Xiques d'Algemesí", tema cedit per Angelita Ros d'una gravació datada a l'any 1957.
Després no podria ser d'una altra manera que de la mà d'un altre amant de la seua terra com Vicent Andrés Estellés en "Burjassot" amb una poesia de la que s'enamorà en una de les seves col·laboracions poètiques. En "Vinyes Verdes" troba en Lluís Llach l'aliat perfecte que reforce el seu missatge. I de quina manera magistral ha sigut capaç d'agafar l'U, un fandango popular valencià, canviant el ritme, portant-lo a un nou espai sonor que li dona un aire fresc i renovat en "Aigua", tema que perfectament podria ser l'encarregat de donar al conjunt del treball la punta de llança que faci aplegar la tradició als llocs més inhòspits.
La sagnant i sense sentit situació del riu Xúquer a mans dels quatre proxenetes de sempre és denunciada en "Jota del Xúquer", és clara respecte de la seva posició i la del col·lectiu Xúquer Viu, que porta anys intentant salvar un dels elements arquetípics de la Ribera del Xúquer. D'aquesta manera amb temes com l'adaptació del "Bolero de Carlet" amb lletra de la seua collita, l'estima cega que un pare sent pels seus fills en "D'arrop i tendresa", la passió confessada a la seva dona en "La Valenciana", records de passions de joventut com "Pasdoble de Francesca", i l'instrumental "Bolero d'Algemesí" serveixen per a arrodonir un treball que de moment és el més complet de la seva discografia."
Des d'ací gràcies Néstor per la teva música i per la seva web que permet que la bellesa de la que parla no pare mai de brollar!!!
Intro: "Una oliva penjava d´una olivera mil·lenària de la Serra de Tramuntana, un bon dia la varen ficar dins un sac d´espart i se l'endugueren a una fàbrica on la posaren damunt una fusta i li pegaren una pedrada. El seu cos va quedar trencat en dos, però la seva ànima (l´os) demostrà la seva fortalessa i quedar al descobert sense tenir que amagar res. Un pot amb aigua, sal i fonoll l´acompanyaran fins qui sap."
Avuí surt a la venta Perleta negra, el nou treball d'Oliva trencada. El grup farà la seua presentació de rigor a les 20:00 en Es Baluard Museu de Palma de Mallorca. Esperava amb moltes ganes el següent pas del grup desprès de la innovadora proposta que Pep Toni Ferrer ens va presentar amb Saltamartí, i si us he de ser sincer, no m'ha defraudat en absolut, és més, desprès d'escoltar-lo via lacasacalba.org no puc més que pensar en tindre'l en les meves mans... el disc.
Ai Roger Waters i David Gilmour!!!, jo sé que vendrieu l'ànima per una cançó com aquesta:
Cansión triste de Pere Grau
El format elegit és el de llibre-disc, amb una presentació que et farà entrar sense remei en l'univers particular de Oliva trencada, però no vos equivoqueu, desprès de sentir-lo nombroses vegades m'he n'adone que realment és aquest univers és el que hauria de ser el correcte, som tots els demès els qui anem en sentit contrari. Només en aquest univers paral·lel, és possible que els toreros deixen els "ruedos" per un "torero sports" de la Wii, que Charles Bronson es canse de matar dolents a cop de puny i monti una botiga de lloguer de bicicletes en ses illes, o inclús que un conductor d'autobús respectuós amb les normes de tràfic somiï que Sandra Bullock li faci saltar-se els semàfors en roig. Però potser no és tracta d'un altre univers paral·lel, potser és el mateix però amb la mirada crítica i àcida de Pep Toni Ferrer.
En quant a la música, existeix el Post-folk? si no és així, ara si. Amb un estil rescatat de las profunditats del mediterrani, amb la tradició dels clàssics del folk català de finals dels seixanta, principis dels setanta, pau Riba, Sisa... els noms mil vegades nomenats però poques vegades ben digerits, amb una falta de prejudicis musicals que només uns pocs com Antònia Font són capaços de dur a terme. Potser per a la gran majoria el disc del moment sigui el de Manel, i inclús el nou artefacte de Antònia Font, segur que són molt bons però us aconsellaria passareu per Perleta negra, et sorprendrà i encisarà de bon grat.
"Temps era temps, my friend. Temps de pirates, temps de corsaris, temps de bucaners. Temps de viure el temps. Un temps de superfície, superficial, alié encara al fons marí. El temps de Perleta negra i no de Martin Heidegger o del buc Odyssey. Perleta negra era un pirata ben especial. Ben espacial. Unes punxes ben esmolades, un cos closca corretjós. Una sort de Conan el Mármaro, fill d’eriçons extraterrestres, caçadors d’adscripcions que en mapes interestel·lars s’inscrivien com a Terra Incognita. La millor arma de Perleta negra, el seu alfange més famós era, si se’ns permet la broma, el seu ésser-peix-espasa, metafòric sabre de salobre: això diu que era i no era un pirata que s’esmunyia com un peix entre les sirenes de la Mediterrània. Un dia, però, la cançó del pirata se li tornà cançó de l’enfadós. Decidí aleshores mutar, tunejar-se, esdevenir Pirate Tunes, pirata musical. Començà a fer arreplega –acopio, re-copilació– d’altres cançons. De totes les èpoques, de tots els pobles, de totes les llengües, de tots els colors. En "Perleta negra" s’estenen contats i cançons. "Perleta negra" és un top manta de LaCasaCalba Edicions".
Oliva Trencada ja porta quatre anys en actiu i va arrencar el 2007 amb el disc "La música de la calma", un so folk amb la qual recuperava la música mallorquina. El 2008 va editar el seu segon disc, "Lluneta del pagès", homenatge a l'escriptora Maria Antònia Salvà. Avui dia 15 surt Perleta negra el seu millor disc. lacasacalba.org
Esolta-lo i descarrega el seu primer single "Xoriguer mayday"
Recomane música als amics i coneguts sempre que em deixen, de sempre, és una cosa que no puc evitar, de vegades soc un poc pesat però cada vegada que algú em diu que entenc de música sempre dic el mateix: "Jo no entenc de música, en absolut", simplement sóc un tocat de l'ala més, que no pot passar ni un dia sense escoltar música. I qui sap de música? De música saben els que posen els seus dits en les sis cordes, o a les tecles, els que saben on ficar un toc de timbal o tom, qui amb el seu baix pot donar cos i presència, aquells que pugen a un escenari, o passen tota la seva vida dedicada a aquestos menesters. Això és saber de música. Que qui sap de música? Gregg Allman sap de música, i molt. Amb aquest Low Country Blues no només treu un LP amb regust de clàssic, sinó també un altre volum per a l'enciclopèdia del rock, de la música d'arrels i del blues.
Gregg Allman és una de les veus més distintives de la música americana de tots els temps, amb The Allman Brothers Band va transcendir amb un dels grups més importants del que es va denominar Southern Rock, però també van saber interioritzar el blues i el folk com gairebé ningú ho va fer per donar-los una major profunditat i obrir un nou camí al rock amb molts més matisos.
De Low Country Blues podria deixar anar moltes frases fetes tipus: "fora de temps", "a reivindicar", "un clàssic dels nostres dies" ... i així podria passar-me paràgrafs i paràgrafs parlant meravelles de Gregg i el seu nou artefacte. Només per pur completisme, caldria afegir els apunts tècnics típics en aquests casos, com l'encertada producció de T. Bone Burnett, que sap treure-li brillantor, com sempre ho fa, a l'experiència de Allman, o els músics que donen suport a la proposta: Mac Rebennack (Dr. John), el guitarrista Doyle Bramhall II, el contrabaix de Dennis Crouch i el bateria Jay Bellera, un equip d'autèntic luxe. Avisar que
La historia del rock tatuada en sus brazos
Pot ser que Gregg Allman passi a la història per ser l'integrant de The Allman Brothers Band, o per ser el germà de Duane Allman. Pot ser que la seva llegenda quedi subjugada a la història del Southern Rock, però abans que res i després d'aquest LP, el que tinc realment clar és que la veu de Gregg és la prova més clara que el blues corre per les venes en estat pur.
Menys una cançó a mitges amb Warren Haynes, totes les demés cançons són estàndards del blues i algunes tradicionals. Tracklisting:
1. Floating Bridge (Sleepy John Estes)
2. Little By Little (Junior Wells)
3. Devil Got My Woman (Skip James)
4. I Can't Be Satisfied (Muddy Waters)
5. Blind Man (Bobby Bland)
6. Just Another Rider (Gregg Allman & Warren Haynes)
7. Please Accept My Love (BB King)
8. I Believe I'll Go Back Home (Traditional)
9. Tears Tears Tears (Amos Milburn)
10. My Love is Your Love (Samuel Maghett)
11. Checking On My Baby (Otis Rush)
12. Rolling Stone (Traditional)
No entro molt més en els secrets de Low Country Blues, aquest post existeix només per dos motius: el primer és que la portada llueix molt bé en NO SÉ VIURE SENSE ROCK, je je. I el segon compartir amb vosaltres dos enllaços corresponents al programa Toma Un a Radio 3 titulat El Jinete de Medianoche. En un primer moment vaig pensar en l'autenticitat d'aquesta entrevista, ja que Manolo sembla aconseguir en un to molt afable aprofundir en el nou LP parlant amb Gregg Allman i a més repassar la seva carrera. Però aquesta entrevista és original d'una emissora canadenca, adaptada per a l'ocasió, retallant i pegant les seves preguntes amb les respostes de Allman. Tot i això, i sabent del surrealista que resulta, no deixa de ser un bon document sobre Gregg Allman i la seva carrera. Aquí teniu els enllaços, jutgeu vosaltres mateixos:
Intro: "Against The Wind tracta d'intentar seguir endavant, mantenir el seny i la integritat al mateix temps." Timothy White, maig de 1980, Rolling Stone"
Des que vaig començar amb NO SÉ VIURE SENSE ROCK tenia pendent revisar aquest disc. Em llanço ara, així que entre en la meva màquina del temps particular per tornar a reviure aquell temps passat, del que no m'agrada caure en el tòpic de dir que "millor", però si especial, un temps que recordo com una vella instantània amb les cantonades doblegades i color sèpia, però ben guardada.
Possiblement si Against The Wind no hagués aconseguit el número 1 amb aquest LP suposo que mai hauria escoltat Bob Seger, cal tenir en compte que vaig descobrir aquest disc a finals dels 80, i la situació no era la mateixa, no es disposava de la xarxa, i arribava el que arribava. Funcionava el boca a boca, depenia bastant del teu entorn immediat, dels teus amics, de la botiga de discos que freqüentaves, de si havia aconseguit l'èxit a l'altra banda de l'Atlàntic, de si el pressupost et donava opció a arriscar davant el desconegut, tots aquests petits factors que en conjunt formaven l'experiència musical de cadascú i donaven forma a aquest instint del que a vegades parlem.
Fins llavors la cultura musical que havia rebut es contenia en recopilatoris d'Elvis Presley, The Everly Brothers i Roy Orbison, al costat de supervendes de l'època, Joshua Tree de U2, A Kind Of Magic de Queen, per descomptat els discs heretats del meu germà major també van jugar el seu paper important, Barón Rojo, Dire Straits, Lou Reed, Joaquín Sabina. No està malament per a un noi de gairebé 15 anys, signaria ja per que el meu fill comencés igual. Però era difícil descobrir un artista com Bob Seger a gairebé 10 anys després de la sortida de Against The Wind sense comptar amb els mitjans actuals. Em va passar una mica tot això que comptava ...
Un amic et parla de Bob Seger i dels seus rocanrols de llibre, uns dies després estava a la meva botiga de discos preferida, cosa ja excepcional tenint en compte que per a un noi de poble, arribar a la capital podia convertir-se en una autèntica aventura. La campaneta a la porta ja sonava a triomf i treia ferro a l'atenta mirada del dependent que no s'acabava de fiar del xaval de torn amb els seus "escolta noi, no treguis el disc". Recordo fixar-me en la portada sense llegir qui ho signava, recordo agafar el vinil entre les mans observant a una manada de cavalls salvatges corrent en llibertat, vaig deixar d'escoltar els sons del meu entorn, de la caixa registradora, de la música sonant al local , de les queixes del dependent, absort amb la innocència i la curiositat de saber que contenia allò, ja sabeu la resta, semblant al primer amor, pessigolles a l'estómac, cara d'atontat i eufòria incontenible, el que sol anomenar un enamorament a primera vista, he d'estar una mica malalt, si conte els enamoraments a primera vista soferts amb vinils i els soferts amb noies, guanyen els vinils per golejada ja ja ja.
Mirant en la distància aquesta portada és la típica portada de vinil, no sé si m'explico, sona a vell esquerp dir: "com les d'abans", però és que és veritat, algunes vegades m'he passat una bona estona enganxat a la portada, intentant esbrinar la màgia d'aquesta làmina, té un toc de quadre clàssic de saló de casa, el que solien col·locar els nostres pares a dalt del sofà, fins i tot massa barroc per a un disc de rock, però a la vegada crida l'atenció al primer cop d'ull, és màgic. Un cop examinada aquesta portada grandiosa vaig llegir el nom, "Bob Seger" vaig pensar, "crec que és el que em va recomanar el meu col.lega", però el millor era l'afegitó que arrossegava: "The Silver Bullet Band, guau!", recordo quedar knoquejat amb el nom de la banda ... aquest nom no pot estar darrere de res dolent.
Semblava que tots els astres s'estaven alineant i ja no vaig deixar anar el vinil fins arribar a casa, vaig oblidar a més que havia anat a buscar el LP del grup del moment, el Appetite For Destruction, que per cert va caure mesos més tard.
Jo era un xaval en plena eclosió sexual i poc agraciat, maltractat per l'acnè ... és fàcil entendre que de primeres em refugiés en el que jo solia anomenar "roacanrols", i aquell disc tenia uns quants. No podia començar millor que amb aquell The Horitzontal Bop, per posar-se a saltar amb aquesta guitarra punxant, és més, la selecció natural en aquells dies feien saltar l'agulla buscant aquestes energies, com la rockera Her Strut dedicada a Jane Fonda, fet que va despertar certs recels entre els seus fans per les inclinacions polítiques de Fonda, encara que més aviat Seger buscava un sentit homenatge a la nova dona lluitadora que treia el cap a la nova dècada dels vuitanta, i Jane Fonda tenia molta d'empenta. Un altre ruacanrol era Long Twin Silver Line amb una interpretació vocal de Seger irreprotxable, per ser objecte d'estudi a la Universitat del Rock'n'Roll i amb The Muscle Shoals Rhythm Section traient fum als seus instruments a un nivell que poques bandes aconseguien, exceptuant als nois del carrer E que aquell mateix any van treure The River. I l'últim ruacanrol el Betty Lou's Gettin 'Out Tonight que com l'anterior em recorda barbaritats a la Creedence Clearwater Revival, encara que en aquesta ocasió la que rockeja és la Silver Bullet Band, magnífic.
Una de les primeres crítiques que va obtenir Against The Wind no va ser molt favorable, l'ara biògraf oficial d'Springsteen, Dave Marsh va publicar una ressenya al maig de 1980 a Rolling Stone en la qual acusava aquest Against The Wind com un retrocés en la carrera de Seger , afirmant que no només era el pitjor disc de la seva carrera, sinó a més era el més covard, ho considerava una traïció al que Seger havia aconseguit amb el seu anterior Night Moves que situava el seu rock'n'roll en primera línia. Anys després Marsh intentava esmenar aquesta mala llet disculpant-se i posant en molt bon lloc la següent The Distance (1982).
Potser Marsh tingués raó en una cosa, potser aquest toc pop-country que dominaven els Eagles estigués més latent en la major part del disc, temes com You'll Accomp'ny Em i Fire Lake eren el clar exemple, aquesta última amb tres dels components dels Eagles en els cors (Glenn Frey, Don Henley and Timothy B. Schmit), delicatessen. Però com tots sabeu el temps va posant les coses al seu lloc, i en aquest cas Against The Wind a traspassat amb excel·lent la barrera dels anys, si no digueu-me quants vendrien la seva ànima per cançons com No Man's Land, anys més tard va confessar Seger que així s'anava a titular el disc, una cançó per emmarcar i deixar a la vista de totes les noves generacions de cantautors del country alternatiu, així és com ha de sonar una acústica, boníssima, no em cansaré mai d'escoltar-la, va ser el primer tema que realment em va obrir la porta a aquest viatge amb Bob Seger, un viatge amb la Silver Bullet Band, la Muscle Shoals Rythm Section i també amb tots els cavalls de la portada, sí ... tots junts. Només un però minúscul, un zero per a la decisió de finalitzar la cançó com ho fa, amb aquesta guitarra cavalcant per les praderes del mig oest en el millor moment, estic segur que algun dia trauran una Legacy Edition o alguna cosa semblant amb set o vuit minuts de No Man's Land, aquest dia juro pujar-me a la teulada del meu edifici amb la guitarra a tota llet estil Beatles per celebrar-ho (algú s'apunta?).
Ho sento se'm van les mans en el teclat, ja no sóc jo qui escriu, més aviat és l'esperit d'aquest magnífic piano que introdueix Againts The Wind, de la qual no vols que mai s'acabi aquest fraseig final "let the cowboys ride", amb un hammond perfecte fent el seu paper de vent a la cara. Amb aquesta cançó definitivament em vaig rendir a aquesta manera d'equilibrar el soul i el rythm'n'blues tal com Van The Man domina, escolteu Fire Lake, Good For Me i Shinin 'Brightly ... que veu i que soul desprenen les seves interpretacions, encara avui dia em continua impressionant.
I aquí rau la grandesa d'aquest LP, que vaig anar creixent amb ell, no va ser una escolta puntual en una època determinada que recordo amb nostàlgia, sinó més aviat és un viatge a través del anys de la mà d'aquest disc que es va convertir en una mena de pedra roseta on poc a poc es reflectien aquells grups que anava descobrint d'èpoques pretèrites. És difícil d'explicar, però quan em vaig fer amb aquell disc de Bob Seger encara no coneixia a Springsteen en profunditat, només el Tunnel Of Love que va sortir en aquells anys, no tenia ni idea que havia darrere de la Muscle Shoals Rhythm Section, ni de qui eren Dr.John i Don Henley, tampoc coneixia a Van Morrison i el seu soul de 50 quirats, ni tan sols havia sentit parlar de John Fogerty i la Creedence Clearwater Revival, i per descomptat que tampoc de The Allman Brothers Band. I cal veure com amb els anys i progressivament m'he adonat de la gran grandesa d'aquest Against The Wind, capaç de contenir tota la saviesa dels artistes que he nomenat, és com l'últim cop de l'època daurada del rock clàssic, un mural a tot color a la capella sixtina dels 60 i els 70.
En març Bob Seger va començar una gira amb The Silver Bullet Band, de moment no he vist dates que l'acostin per Europa, llàstima. A la seva web pots escoltar en streaming una versió del Downtown Train de Tom Waits, escolteu, aquest home continua cantant com el primer dia, molts diran que es tracta d'un exercici autocomplaent, però per a mi iguala l'original de Waits, i això no és gens fàcil.
