Senior i El Cor Brutal - Gran (2011). This Music Kills Fascists

Per fi arriba un dels discos que més esperava d'enguany. Gran és el segon treball de Senior i El Cor Brutal. Per mi una de les bandes de rock més autèntiques que existeixen en l'actualitat. Amb l'experiència gratificant (2008) van aconseguir captar l'atenció i reviscolaren una escena valenciana que caminava estancada des de feia massa anys, era un treball fosc i dens amb una producció aspra que recordava discos com Viva Last Blues dels Palace Brothers, però van aconseguir colar himnes com El Signe dels Temps i València eres una puta, amb el seu debut es desmarcaven d'un entorn en què cantar en valencià era acceptat per les masses (aquelles que escolten música en valencià) sempre que et diguessis Obrint Pas o et dediquessis al folklore local, amb tots els respectes per als dos. Però des d'èpoques de Raimon i Ovidi Montllor un grup o cantant que s'expressés en la seva llengua vernacla no havia suscitat tant d'interès fora de les fronteres valencianes i això que el seu estil no és ni la nova cançó, ni el floklore tradicional de tabal i dolçaina, ni el pop-folk de la quotidianitat tan de moda, el seu és el rock'n'roll entès com una manera de viure i sentir el món que ens envolta dient les coses pel seu nom. Aquesta serà la metxa que farà explotar els caps de tots els especuladors que campen al seu aire entre falles, mundials de vela i campionats de fórmula 1... ja m'agradaria!

Ara Senior i El Cor Brutal han deixat d'encapçalar la generació perduda, ni a pertànyer ja a cap escena musical ni territorial. A Gran pots trobar una banda desinhibida de qualsevol complex on l'idioma ara és un instrument més que ajuda a definir el seu estil, en cada concert llueixen amb orgull la seva pròpia bandera, la de la valenciana, com ells diuen l'americana de València és la valenciana, el nou estil on Senior ens porta al mediterrani tota classe de referències musicals del rock americà, des de les bandes independents que als 90 van revitalitzar l'escena de rock alternatiu com Camper Van Bethoven, Guided By Voices i Sparklehorse... passant pel Alt.Country i el nou folk dels últims anys, Iron & Wine, Vic Chesnutt, Neko Case, The Felice Brothers i The Low Athem entre d'altres, a més em sorprèn la fluïdesa amb la que reinterpreten la calidesa de Richard Hawley i com demostren la seva especial predilecció pels instruments de vent al més pur estil New Orleans via Tom Waits, totes les referències es queden curtes davant uns autèntics amants de la música. En contraposició a la renegror de L'experiència gratificant, per a l'ocasió, han vestit les cançons de gala comptant en la producció amb el bon savoir afair de Raül Fernández (Refree) qui els ha guiat intel.ligentment en el disseny meticulós d'aquesta acolorida vidriera de rock valenciana per on la llum del sol de Llevant enlluerna amb força. 

Escolteu açò, és brutal:

Sobretot són uns pencaires del rock i qui els veu en directe sempre repeteix, i així han anat avançant a poc a poc, amb el boca a boca i el beneplàcit de premsa i públic, també amb les lloances d'amics tan especials com Jonnhy Hickman (Cracker ), David Lowery (Cracker, Camper Van Bethoven) i Eef Barzelay (Clem Snide), amb aquest últim Senior va compartir cartell en la reinterpretació del Zuma de Neil Young al seu pas pel Faraday. També ha estat part important en l'organització d'esdeveniments com els concerts en homenatge a Vic Chesnutt. Si hi ha un pont directe entre el rock genuí americà i la costa llevantina aquests són sense dubtes Senior i El Cor Brutal. No m'estranya doncs que en els seus concerts es presenti afirmant 'Des de València, Califòrnia ...'.

Vaig tenir la sort de acompanyar-los en tasques de roadie (amb aprovat molt molt just per part meva, sorry), i vaig escoltar Gran per primera vegada portant al grup al PopArb, la meva impressió des llavors ha persistit fins al dia de la publicació, Gran és un cant d'amor al rock que estimen i un disc de rock dedicat a l'amor, en totes les seves facetes, l'amor d'un pare pels seus fills, la passió que sent per la dona, el sexe més carnal, la devoció pels amics i per descomptat l'antifeixisme heretat directament de Young i Guthrie com una altra forma d'amor cap al món, com llueix a la contraportada 'This Music Kills Fascists'. Al PopArb vaig poder comprovar el carisma que Landete ha anat guanyant des de que el vaig veure de teloner d'Eef Barzelay abans de treure L'experiència gratificant, Senior es menja l'escenari en cada actuació, però El Cor Brutal val el seu pes en or, Rafa des de la rereguarda és capaç de donar contundència quan és necessària, o donar amb molta classe la tranquil.litat que el tempo requereix, Endika a més de dominar els teclats, amb la seva Grestch sembla haver begut en les mateixes aigües que els Crazy Horse i Richard Hawley, Juanlu s'encarrega del baix peròa més li dóna al grup el blues i el soul necessari cada vegada que li pren la seva harmònica a Dylan. El combo funciona a la perfecció, es nota que s'ho passen bé i que van néixer per fer el que fan. Si alguna vegada els veus en cartell a la teva ciutat no dubtis en assistir al concert, presenciaràs al Love & Roll en tota la seva magnitud. Vaig escoltar entre el públic algú que els va cridar els Allman Brothers de València, però la seva actitud va més enllà de les seves barbes, ha nascut una nova fraternitat més potent, els Primos ja són aquí i venen a demostrar-nos que el producte interior brut està a l'altura de les circumstàncies.

Dissecció de Gran:

La paraula Gran és utilitzada en aquest LP en un doble sentit. El primer tema homònim serveix per a exorcitzar amb fuetades d'electricitat a tots aquells que intenten fer de les nostres vides un lloc pitjor 'quin fill de puta, a mi no t'acostes, però quin fill de puta més gran', aquí el políticament correcte no serveix , serveix la sinceritat i la claredat com a arma contra els que es creuen per sobre de nosaltres. El bon any deixa clar que la renegror és cosa del passat, en una mateixa cançó són capaços de passar d'una lànguida balada folkie a una cançó festiva de deliciós piano-bar, una declaració d'intencions que serveix com a punt de partida a la recerca del amor amb l'alegria i la felicitat com a única bandera i amb els cors de totes les dones del món a la seva disposició. Una de les meves preferides està dedicada a tots aquests songwritters i grups que estimen, una bella cançó de bressol anomenada Tost Els ianquis que vull amb la increïble i inestimable col.laboració de Eef Barzelay en la segona veu. Altres de les meves preferides A tremolar!, El toc Hawley és innegable, però a més el riff de guitarra que trenca amb la tranquilitat és digne del Neil Young més elèctric quan els seus Crazy Horse cruixien com mai, una combinació emocionant, la lletra parla d'obrir el cor encara que el dia a dia ens mantingui en un camí gris, i no deixar-se portar, deixar de tenir por a tremolar i a emocionar-se, a viure la vida al màxim amb totes les seves conseqüències. Amoride em sembla genial, de l'església al llit al primer crit, ja havia escoltat la seva versió acústica en les demos de Nu i en alguns directes, però això és digne d'escoltar, que un grup avui en dia sigui capaç d'anar a una església a gravar amb dos micros ambient aquesta meravella no té preu , Senior es porta l'òrgan de vàlvules de l'església directament al llit on follar no és més que la litúrgia de l'amor com a única religió possible: 'Folla'm de tot cor i fes-me un home nou' és senzill i genial.

Com sona tornar a casa després d'una nit de farra? Més o menys així:

Quasi m'oblide de tu, una banda èbria qualsevol de New Orleans que acompanya al nostre protagonista a casa seva després d'una nit de farra, molt bona, qui no ha sonat així alguna matinada en la seva vida? molt Swordfishtrombones. No només combreguen amb els ianquis als que estimen de manera obsessiva, a més Quique González co-escriu La sort adormida amb Landete, un rock amb tots els ingredients necessaris per posar-se a l'altura de tots els nous cantautors del rock estatal que han sorgit als últims anys. Tothom vol a tothom és una melodia que sembla treta d'èpoques pretèrites quan les mares cantaven als seus fills, només el so ambient i un cor de dones sobren per commoure amb un mantra in crescendo. I arriba una altra de les joies de la corona, Lluna de mandarina és una preciosa balada de rock valenciana fronterer amb instrumentació rica en matisos, a cada escoltada va guanyant, aquí la producció i execució és sublim. DQLEC desperta al més trist dels pessimistes, una cançó amb una sola frase que es repeteix acompanyada de tota classe d'instrumentació acústica, sona com el preludi d'una gran festa a punt de començar. Llàgrimes de gintònic posa en relleu la bona maduració que Senior i El Cor Brutal ha assolit en aquests gairebé quatre anys sense nou treball, una tonada que entra a la primera, una melodia perfecta. I finalitza amb el títol homónim que tanca el disc acompanyat de nou de la banda de vents i exposant l'altre significat de Gran, recordant-nos què és el que ha de ser més gran i que ens ha d'importar més a les nostres vides sobre totes les coses, l'amor sense condicions. 

Un càntic místic per a una nova litúrgia, l'amor com a única religió. Que un grup avui en dia sigui capaç d'anar a una Església a gravar amb dos micros ambient aquesta meravella no té preu:

GRAN serà en NO SÉ VIURE SENSE ROCK el disc de l'any junt a Nick Lowe, The Jayhawks, Ry Cooder i per suposat Arthur Caravan

Bandcamp Gran
(La Casa Calba Ed. / Malatesta Records)