Searching...
divendres, 10 juny de 2011

This Blog Kill Fascists: Song To Woody by Bob Dylan


Els debuts no han de ser com pretén NME, un èxit a la sortida de meta, la major part dels grans del rock van trigar a treure la seva obra mestra uns quants LP's. Encara que el Freewheelin és el meu preferit és indubtable que Blonde On Blonde va ser el disc que el va consagrar definitivament, i era el seu setè àlbum !!!!!. Així que cal donar-li el seu valor just al debut del septuagenari cantautor de Duluth recuperant 'Song For Woody' una de les dues cançons del seu debut, de la seva pròpia autoria, i us deixo a més el passatge en què Dylan recorda les seves trobades amb Woody Guthrie:



"... Tractava de visitar-lo amb regularitat, però darrerament resultava difícil. Woody estava ingressat a l'hospital Greystone de Morristown, Nova Jersey. Des de la terminal de l'Autoritat Portuària prenia l'autobús i, després de hora i mitja de viatge, recorria a peu el tram de prop d'un quilòmetre turó amunt fins a l'hospital, un edifici de granit fosc i amenaçador com una fortalesa medieval. Woody sempre em demanava que li portés cigarrets marca Raleigh. Normalment, durant la tarda li tocava les seves cançons. De vegades demanava alguna en concret: Rangers Command, Do Re Em, Dust Bowl Blues, Pretty Boy Floyd o Tom Joad, la cançó que havia compost després de veure The Grapes Of Wrath. Em sabia totes aquestes cançons i moltes més. Woody no era un personatge cèlebre en aquell lloc, un entorn estrany per a reunir-se amb algú, sobretot si aquest algú era l'autèntica veu de l'esperit americà. "


Ja sabeu el difícil que resulta trobar algun vídeo en condicions de His Bobness ... ho sé. Ja feia temps que no realitzava un muntatge fotogràfic marca de la casa. Però com havia de deixar jo aquest post sense el seu corresponent vídeo? Impossible. Així que m'he llançat amb 123video, un proveïdor de vídeos holandès (els holandesos sí que saben) i he fet aquest petit homenatge a Woody Guthrie en boca de Dylan, espero us agradi.



Sóc aquí fora, a mil milles de casa,
caminant un camí en què altres homes han sucumbit.
Estic veient el teu món de persones i coses,
als teus pobres i pagesos, i prínceps i reis.

Eh, eh, Woody Guthrie, t'he escrit una cançó,
sobre un divertit vell món que va donant voltes,
que sembla malalt i està afamat, cansat i trencat,
que sembla com morint i tot just ha nascut.

Eh, Woody Guthrie, però jo sé que tu saps totes les coses que estic dient,
i les que altres vegades pugui dir; t'estic cantant la cançó,
però no puc cantar-prou,
perquè no hi ha molts homes que hagin fet el que tu.

Aquí està per a Cisco i Sonny, i també per Leadbelly,
i per a tota aquesta bona gent que va viatjar amb tu,
aquí està per als cors i les mans dels homes
que van venir amb la pols i es van anar amb el vent.

Em vaig demà, però podria anar-me'n avui,
algun dia, en algun lloc carretera avall,
l'última cosa que voldria fer
és a dir que jo també he tingut un dur viatge.

Lletra de God Dylan

Estem molt acostumats al grup o cantant que juga a buscar un so, al productor que maquilla una cançó per  aconseguir certa autenticitat, quan hi ha bones cançons, que és en casos comptats, el resultat de la fórmula és satisfactori, la resta es queda en això, en reproducció. El cas de Dylan no tracta de cap de les dues anteriors, tracta d'interioritzar la música, de buscar l'esquelet, o l'ànima si es prefereix, i fer-la seva per crear les seves pròpies composicions.

Les cròniques mostren un jove inquiet, àvid de coneixements sobre les seves arrels i sobre el folk, la seva passió el va portar a buscar els veritables protagonistes de la història de la música del seu país i a indagar sobre la veritable essència d'aquella veritat cantada, l'art d'explicar històries tal com ho van fer en èpoques pretèrites. Aquesta recerca el va portar als peus de Woody Guthrie, i entre les seves cançons es va trobar a si mateix, a la seva pròpia essència:

"No tenia res a veure amb la resta dels cantants que havia escoltat, ni tampoc les seves cançons. El seu estil personal, la manera en què la seva llengua anava desgranant la lletra, tombava d'esquena. Era com si el tocadiscs m'hagués agafat i llançat contra la paret. Em vaig fixar molt bé en la seva dicció. Tenia una tècnica molt treballada en la qual pel que sembla ningú havia pensat. deixava anar el so de la darrera lletra d'una paraula quan li venia de gust i la cosa causava l'efecte d'una andanada. Les cançons en si, el seu repertori, eren inclassificables. Presentaven una empremta indeleble d'humanitat. Entre totes aquelles composicions no hi havia una sola mediocre. Woody Guthrie arrasava amb tot el que trobava al seu pas. Per a mi va ser com una revelació, com si un àncora molt pesada acabés de submergir-se en les aigües d'un port.
Vaig passar tota la tarda escoltant Guthrie, sumit en una espècie de trànsit, i vaig sentir que havia descobert algun principi bàsic de l'autodomini, que m'havia ficat a la butxaca interior del sistema i que per fi era jo mateix. Una veu en el meu cap deia: «Així que es tractava d'això». Podia cantar totes aquestes cançons, sense excepció, i no desitjava cantar una altra cosa. Era com si hagués estat a les fosques i algú hagués activat un parallamps. "
Bob Dylan en Cròniques Vol.1


Comparteixo amb Dylan (això sona pretensiós ... però que carai!!) la fascinació sobre la figura de Woody Guthrie, fascinació amb menor coneixement que el bard ja que a les meves mans no ha arribat tant material. Penso en Guthrie quan surt en una conversa la paraula 'cantautor' perquè és sense dubte el cantautor definitiu, que va inspirar també a Strummer, és més, ho considero la prehistòria del punk, o millor dit, el punk mai va tenir a ningú tan ficat en la merda, tan mullat en la causa i tan autèntic com Guthrie, Dylan ho sabia i va prendre nota ... i tant si la va prendre, perquè si en alguna cosa va sobrepassar a Woody va ser en com treure partit a tot aquest coneixement, com va treure partit en tots els aspectes, el poètic, el musical, el literari, el reconeixement, l'econòmic ... 

Al final m'ha sortit més un homenatge a Woody Guthrie que al debut de Dylan. En definitiva DOS PUTOS AMOS de la història de la música i de la cultura popular del segle XX.

A finals de l'any passat vaig començar amb una sèrie de posts protesta amb l'ajuda de Woody Guthrie, Johnny Cash y Sam Cooke. Suposo que més d'un pensaria que se m'havia anat l'olla, el temps m'ha donat la raó ... efectivament estem en temps de canvi, és hora de recuperar l'esperit combatiu que en altres èpoques va sacrificar tant pels drets que ara gaudim, drets que hem anat perdent maquillat amb la crisi i el poder malversador dels nostres dirigents. En la mesura del possible continuaré amb aquest esperit de l'any passat i amb Brossa d'Avui, que per falta de temps i per que la meva formació periodística no m'arriba per a tant tractarà només de recopilar d'altres llocs aquelles notícies que cregui convenients.

1 comentarios:

 
Back to top!