PJ Harvey - Let England Shake (2011)

Per a mi, aquest any el regnat del rock de l'Old England és sense dubtes per PJ Harvey, que cítara en mà i amb la llengua ben afilada ens recorda del que és capaç el vell imperi britànic.
Polly Jean pertany a aquest tipus d'artistes que difícilment se'ls pot encasellar, sempre la comparo, de manera molt personal i salvant les distàncies musicals i transoceàniques, amb artistes com Lou Reed, tant és que a cada novetat que treu es digui que "si molt brusca" unes vegades, altres "molt experimental", que si ara "has tocat el mainstream", o "que àlbum més intimista", perquè sempre serà ella, encara que mudi de pell, sempre tan desperta, lúcida i atenta a l'esdevenir del seu entorn.

Només a ella se li ocorreria presentar el seu nou disc al programa sobre política d'Andrew Marr la matinal de diumenge del passat abril, mentre un atònit Gordon Brown presència com interpreta amb la seva cítara el seu primer single Let England Shake sobre un sample de Istanbul (Not Constantinople) de The Four Lads ... absolutament brutal:


(S'imagineu a Raimon en Canal 9 cantant "He passetjat per València, sol"... davant de l'atenta mirada del faraó Camps)
A més del sample dels Four Lads, podem trobar alguns préstecs més com el Blood and Fire del jamaicà Niney the Observer o el Summertime Blues d'Eddie Cochran. Però més enllà d'intentar un discurs polític directe, el que ens porta és un mirall on l'Old England pot reflectir-se i veure com s'ha construit  la seva història, repassant alguns dels capítols més punyents i sagnants com la campanya que va portar a terme l'Imperi Britànic a Gallipoli el 1915 (fets als quals dedica tres cançons), i clares lusions a la intervenció a Turquia de la primera guerra mundial. Una bona manera de donar-li una bona patada als ous al sentiment anglès colonialista i la seva estela de mort i destrucció. Crec que ha dissenyat un artefacte conceptual amb el qual poder traçar un paral.lelisme amb els últims esdeveniments d'aquesta era.    Written On The Forehead by pjharvey

Deixa enrere la seva també aclamada escriptura intimista que ens va regalar en l'anterior White Chalk amb el piano com a protagonista (que em va enlluernar), i es torna a reinventar per enèsima vegada regalant-nos una altra excel lent i creativa versió de si mateixa, la millor que poguéssim tenir per la actualitat que ens sacseja, obrint en canal el seu so ara més ampli i lluminós, més accessible potser, però amb una lírica brutal. Utilitzant la seva cítara per obrir-se pas pels solcs de Let England Shake com un matxet esquinçant els llibres d'història i reescrivint les línies, avisant-nos del perill de deixar-se en mans d'aquest colonialisme voraç que encara campa lliurement arreu del món.

La Reina del Rock de l'Old England

Gravat en una vella església del segle 19 a Dorset i amanit pel seu fidel company John Parrish, amb la inestimable ajuda del Bad Seed Mick Harvey, repetint en les mescles el portent de Flood (Mark Ellis), també conegut pel seu treball amb Nick Cave i The Jesus and Mary Chain entre d'altres.
Després de diverses escoltes afirmo amb rotunditat que serà un dels millors LP de l'any .... això és canelita fina. Em fascina Polly Jean Harvey des que la vaig descobrir gràcies a cert australià de cognom Cave, que es va portar a l'anglesa per a la seva Murder Ballads (1996) en aquella magnífica adaptació de la tradicional Henry Lee. En aquell any Pj Harvey va treure amb John Parrish el LP Dance Hall at Louse Point., Un disc considerat menor per la major part dels seus fans de base però que mostrava al Parrish més fosc que puguem trobar i les interpretacions fascinants de Harvey, a aquestes altures després de Dry, Rid Of Me i To Bring You My Love, ja no tenia que demostrar res, ja és una de les rockeres per excel.lència del panorama mundial.

Amb aquest Let England Shake manté el seu regnat intacte ... pels segles dels segles.


para más información:
web | myspace | wiki
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada