The Low Anthem - Smart Flesh (2011)

Disculpeu, porte dies sense aparèixer per aquestes contrades, vaig meditant profundament sobre res en concret i sobre tot alhora, coses que poden resultar intranscendents, com el silenci. El silenci es valora molt poc, estar immòbil, pensant, observant, sense cap estímul visual ni sonor, és difícil en aquests dies , a menys que dediquis algun moment del dia a meditar, molt aconsellable per cert. Parlo del silenci amb qualitat, aquest silenci que és tan valuós com la millor de les cançons. De vegades fa falta aquest punt de referència des del no-res, agafar consciència d'un mateix i del teu entorn per tal de poder construir una imatge neta i sense viciar. Fa unes setmanes que he començat a buscar aquest silenci, de vegades fins i tot m'esforço a escoltar com a mínim, algun dels meus discs preferits per no quedar-me en alguna espècie de limbe mental. Però aquesta vegada és diferent, m'apassiona la música, però ... je je ... sí ... pot ser això ... em faig gran,
, o potser estigui ja una mica fart de tantes escombreries que ens fan empassar amb embut: notícies, opinions, polítiques, pressupostos, treball ... crec que va arribant la nostra hora, l'hora de posar els punts sobre les "i"s...

Les últimes setmanes l'únic que ha pogut acompanyar de prop aquest silenci ha estat el quart LP del trio de Rhode Island, possiblement el que m'ha fet reflexionar sobre el silenci, ja que The Low Anthem s'han construït Smart Flesh amb música, però també amb silencis, o millor dit, trencant el silenci d'una antiga fàbrica per situar-lo dins d'un espai definit, una altra manera de definir el silenci, tenint cura fins al més mínim detall de l'acústica i la instrumentació, factors que no solen ser objectiu de la premsa més efectista.
Nomenar a hores d'ara les seves influències i la procedència del seu de vegades casual so de mercuri dylanià en alguns dels temes, crec que està de més, simplement situar-los al costat d'aquesta nova generació de músics (Band Of Horses, The Felice Brothers, Micah P. Hinson...) que beuen directament de les seves arrels sense importar-los el camí que porti una o altra tendència, i amb la ment molt oberta, fugint d'exercicis d'estil i amb personalitat pròpia.

És d'agrair que a hores d'ara algú es molesti a realitzar preses microfòniques a desenes de metres de la font de so per captar la personalitat de la sala, o reamplificar el so en diferents estances utilitzant l'espai, el to i el timbre com un instrument més, amb el valor afegit d'una acurada interpretació vocal i una instrumentació de auntèntic delicatessen, arpa de boca (us imagineu a algú traient un disc en ple 2011 acompanyat per aquest instrument?) això per no parlar de la serra musical , el Stylophone, o tres antics òrgans de vàlvules que ells mateixos han restaurat, instruments autèntics, sens dubte. Demostren que avançar no vol dir només utilitzar els últims equips de producció i edició de mega-última generació, sinó també donar-li a la matèria grisa, així és com realment s'avança. Les cançons giren entorn a l'amor, en les seves diferents concepcions, i amb una mirada nostàlgica examinen el nostre pas, de vegades traumàtic, de vegades més lleuger, per això que en diuen vida, mirant amb recel i de front a la mort.

Alguns dels instruments de Smart Flesh:

musical saw

jaw harp

stylophone

Em fa la sensació, i espero equivocar-me, que aquest àlbum passarà amb més pena que glòria després del gran èxit de crítica (no tant de vendes, ni públic) de la seva anterior Oh my God, Charlie Darwin (2009). Ho comparo amb Yonder Is The Clock de The Felice Brothers, no per la música, sinó més aviat per les similars cirscunstancias. Em va estranyar en el seu dia no llegir a penes un parell de ressenyes a la premsa especialitzada d'aquell fantàstic àlbum, i llavors em vaig preguntar la raó per la qual algú tan venerat un any, frega l'ostracisme al següent amb una obra de qualitat suprema... crec que no cal entrar massa en aquest debat, ja sabeu de què parlo, i esperem que trobin l'èxit que tenen ben merescut amb aquesta obra.

Només afegir el pas de trio a quartet i les tasques de producció de Mike Mogis (Bright Eyes, Monsters Of Folk). També que ara la formació està composta per: Ben Knox Miller, Jeff Prystowsky, Joci Adams, i l'última incorporació Mat Davidson, que a més composa i canta algun tema que altre.
Porto ja dies amb ell escoltant una i altra vegada, i encara em deixo coses que descobrir, aquí hi ha molt que rascar. De moment és un dels meus favorits de l'any.

web | myspace

Wire from The Low Anthem on Vimeo.