Novetats 2018

header ads

Billie Holiday - Songs For Distingué Lovers (1957)


Tot continua estant al seu lloc, però el dia ha començat amb una blanquinosa barrera que impedeix veure tres metres més enllà. Avui la boira campa al seu aire. Caminava absort en els meus pensaments caminant lent i protegit per aquesta inert companya i el primer que he recordat amb tal "no-paisatge" ha estat el tema Foggy Day de Lady Day, la reina de la tristesa, així que el recupero per a la banda sonora d'aquest dia de boira:

El meu primer contacte amb el jazz, va ser amb el jazz vocal. La meva noia em va acostar a intèrprets com Norah Jones i Diana Krall, que encara que no m'acabaven de convèncer descobrien en mi un petit interès pel jazz que encara no coneixia. L'empenta definitiva va ser el CD que portava sota el braç quan ens vam conèixer, Songs for Distingué Lovers (1957) de Billie Holiday i un altre de Chet Baker que ja comentaré més endavant. Em va atrapar des dels primers compassos de Day In Day Out, una autèntica passada de principi a fi i amb una formació de músics en la qual destacava el saxo tenor de Ben Webster, la trompeta de Harry Edison i la guitarra de Barney Kessel. Però sobretot, les intervencions del gran Ben Webster van ser decisives en el meu despertar al jazz. A més aquest LP em va revelar una cosa important: el jazz vocal no té per que centrar-se en tot moment en l'intèrpret, a diferència dels treballs de les abans esmentades, aquí els músics juguen un paper importantíssim, gairebé tant com la part vocal.

Little Eleonora (1917)
Aquesta edició que gaudeixo en aquests moments és la que Verve va llançar el 1997, remasteritzat de nou i amb sis extres més de les últimes cinc sessions que va gravar per a la casa discogràfica el gener de 1957. Norman Granz la va fer acompanyar d'una banda amb trompeta saxòfon i guitarra, ampli acompanyament si tenim en compte que Holiday solia portar als seus shows piano, baix i bateria, però molt petita formació si tenim en compte que Granz solia vestir els registres d'Ella Fitgerald i Charlie Parker amb esplèndides i orquestrades produccions. Però el productor sabia de sobres que les millors gravacions de Holiday comptaven amb diversos factors clarament diferenciats: composicions de primera classe, petits grups de prestigiosos instrumentistes i uns arranjaments simples que deixessin espai suficient perquè els músics s'expressessin a gust . Aquí van quedar les intervencions de Ben Webster, modelant el so com només els grans saben fer-ho, o el genial treball en la trompeta de Harry "Sweets" Edison, un solista amb una fluïdesa exquisida, i la guitarra de Barney Kessel, que em va sorprendre simplement per que mai havia imaginat que una guitarra pogués tenir aquesta presència en el jazz. En la seva època aquest LP va suposar certa controvèrsia, perquè les cançons havien estat interpretades recentment per Ella i Louis, també algunes per Frank Sinatra, i va provocar nombroses comparacions. A més Norman Granz, en la distància que donen els anys, el reconec com un vell guineu, sabia el que es feia, Intentava aconseguir un clàssic i per a mi ho va aconseguir.


Possiblement no sigui un dels seus discos imprescindibles en el context històric del jazz i de la seva carrera, just un parell d'anys abans de morir, quan alguns crítics començaven a apuntar la caiguda de la gran diva, però aquest Songs ... és bonic. Lady Day llisca suaument amb la seva eterna tristesa, cançó rere cançó per aquestos standards, fent-los seus ... com sempre. Diuen que en aquells dies estava molt deteriorada, una ombra del que va ser, pot ser que fos així, però en aquests enregistraments està esplèndida i radiant, res no podria fer pensar que la seva última estació estava a prop.
Day In Day Out:





Dos pàgines excel·lentes per a saber més d'este LP o de Lady Day:


Per al día d'avui: Foggy Day

I was a stranger in the city
Out of town were the people I knew
I had that feeling of self-pity
What to do? What to do? What to do?
The outlook was decidedly blue
But as walked through the foggy streets alone
It turned out to be the luckiest day I've known

A foggy day in London town
Had me low and had me down
I viewed the morning with such alarm
The British Museum had lost its charm

How long I wondered could this thing last
But the age of miracles hadn't past
For suddenly I saw you there
And through foggy London town
The sun was shining everywhere

(bridge)

A foggy day in London town
Had me low, had me down
I viewed the morning with such alarm
The British Museum had lost its charm

How long I wondered could this thing last
But the age of miracles hadn't past
For suddenly I saw you there
And through foggy London town
The sun was shining upside down

Publica un comentari a l'entrada

3 Comentaris

  1. El jazz és un terreny bastant desconegut per a mi. He escoltat alguns discos bàsics i m'agrada, però és un món que encara el tinc per descobrir. Un dels pocs discos de jazz que tinc precisament és un recopilatòri de Billie Holiday, i gaudeixc de la seva música en moments molt concrets i d'una manera molt especial. No conec bé la seva obra, és una assignatura pendent, però té bona pinta el que comentes d'aquest disc.

    Salutacions amic!

    ResponElimina
  2. Hola Juanvi, t'entenc, tinc un altre disc de Holiday amb el que em passa el que dius, tinc que estar preparat per a escoltar-lo, si no podria ser que m'enfosara una mica més. Aquest que comente en canvi té una extranya alegria, un optimisme inquietant que el fa molt atractiu.
    Salut company!!

    ResponElimina
  3. Per falta de temps encara no havia entrat per aquí, em sembla que tinc molta feina per fer, ja que el blog te una pinta excelent.
    Que gran Billie Holliday, una de les meves muses predilectes.
    Felicitats pel blog.

    ResponElimina