"Odio les cançons que et fan pensar que no serveixes per res. Odio les cançons que et diuen que has nascut per perdre. Que no li serveixes a ningú. Que no serveixes per res, perquè ets molt jove o molt vell, molt gros o molt flac, molt lleig o molt això o allò. Cançons que et deprimeixen o cançons que es riuen de tu per la teva mala sort o les teues desgràcies. Jo vull lluitar contra aquestes cançons fins a l'últim alè i l'última gota de la meva sang. Vull cantar i demostrar que aquest és el teu món, encara que t'hagi colpejat i t'hagi tombat dotzenes de vegades. encara que t'hagi picat i arrossegat. Sense importar el teu color, mida ni constitució, vull cantar cançons que et facin sentir orgullós." Woody Guthrie
Finalitza la 1a Mostra del Rock Mediterrani amb nota alta, molt bons concerts i bona afluència de públic. Els concerts, a més a més, van estar acompanyats d’una exposició que duia per títol Denominació d’origen del Rock Mediterrani i que va resultar tan instructiva com les converses amb Manuel Garrido “Garri” (el tapiner) qui, junt a Pep Laguarda, va fer història amb Brossa d’Ahir el 1977. D’altre fet que dóna comptes de la importància d’aquesta Mostra és la presència de qui s’està convertint en els ulls i les imatges de la música en valencià actual, Francesc Estrel·la, totalment entregat a fer conèixer la bona música i lletres que tenim acompanyades de les seves fotografies (recordàvem així els versos marquians bollirà·l mar com cassola·n forn).
Per suposat que la presentació de l’Estiu d’Òscar Briz va posar al mapa mediàtic aquesta 1a Mostra de música en valencià, i més perquè també comptà amb treballs precedents com Quart Creixent i Asincronia, que han estat guardonats tant pels premis Ovidi com pels catalans Enderrock.
Però aquestes premises es queden insignificants davant el gran concert i l’entrega del cantautor valencià, que ens va oferir un recital molt emotiu que marcava un punt i a banda en el seu camí, pel fet que comptava amb un repertori centrat en les noves cançons però també recuperava els temes més significatius de la seva carrera. Aquestes cançons primerenques del cantautor valencià han estat passades pel filtre d’aquest nou format acústic i han comptat amb la companyia de dos músics de gran categoria, Víctor Traves a les percusions i Josep Pèrez a la guitarra. I, per a arrodonir la sensació de moment únic que ens transmet aquesta mescla de bona música i bon ambient, hem d’afegir la proximitat que ofereix el corral de la casa, que et fa partícep de les emocions, asincronies i desitjos de llibertat que destil·la l’Òscar Briz.
Per acabar aquesta mostra, el grup saforenc Amanida Peiot va proporcionar un ambient ben joiós i desenfadat que va aconseguir que el públic s’entregués a la particular visió que Francesc, Josep i la resta d’agronautes de Tavernes, tenen de la música i la festa. Així, vam poder gaudir de les reminiscències als Pavesos o les versions de Siniestro Total, aquestes passades per la seva tritoradora; i tot, amb el seu ideari propi del pop gal·làctic, del qual Jaume Sisa els va doctorar. És d’aquesta manera que vam poder comprovar el que afirma la premsa d’ells, que són “Els renovadors del pop mediterrani”, “Un pas endavant de la música en valencià” i mostren un “pop lluminós que contagia el bon humor”.
No voldria cloure aquesta crònica sense agrair tots els assistents la seva companyia i la seva entrega amb els artistes convidats, i recordar que el proper any les portes de la 2a Mostra de Rock Mediterrani restaran obertes a tots aquells que estimen la bona música i en directe.
El proper dissabte 23 d’Octubre a les 20h. l’inconbustible i històric cantautor valencià, ve a presentar-nos el seu últim disc “Sense Comentaris”.
Mitjançant una ambientació casolana (cadira, tauleta, làmpara, tetera i llibreta de poemes) Remigi Palmero, es presenta nu, a veu i guitarra, en un espectacle de cançó i poesia on va intercalant diversos comentaris, a vegades àcids, a vegades tòrrids, sempre lúcids, on desplega el seu particular imaginari i canta bona part del nou disc, Sense comentaris, , sense oblidar-se dels temes més clàssics del seu repertori.
Després d’una llarga temporada recomponent les peces del seu laberint artístic, Remigi Palmero, l’autor de l’album Humanitat relativa, peça fonamental del rock mediterrani, presenta nou disc i espectacle, Sense comentaris; amb un bon grapat de temes que el col·loquen de nou a l’avanguarda del pop d’autor. Així enmig de la borrasca global que ens afecta, R. Palmero ha apostat per una gravació a veu i guirarra. I és que les cançons són allò important, les que manen i dirigeixen aquesta producció decididament austera, minimalista i profundament arrelada en el seu autor , cosa d’agrair en aquest temps tant saturat de decibels, informació i pompositats innecessàries.
A més a més, els textos han sigut treballats amb molta cura, sense allunyar-se en cap moment, però, del llenguatge planer i proper, çoés, del carrer, que sempre ha caracteritzat el músic d’Alginet.
Sóc springstòman, ho reconec, i malgrat haver intentat desintoxicar-me en nombroses ocasions, no he tingut èxit. A més, aquest és un bon any per als fans de Bruce Springsteen, tot i el seu últim llançament oficial que m'ha sabut a poc, sóc un gran seguidor seu, però no a qualsevol preu.
Un poc de música per a continuar:
Gràcies a déu, la balança s'ha inclinat a poc a poc al seu favor a mesura que l'any ha anat avançant. Primer demostrant amb les seves nits màgiques que encara li queda molt a dir, concerts en els que interpretava en el mateix ordre i sencers, els seus discos més emblemàtics, fins i tot The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle, del que algunes cançons no eren interpretades en directe pràcticament des del tour de presentació. Una altra raó és la sortida de The Promise: The Darkness On The Edge Of Town Story, gran cofre del tresor que esperava amb ànsia des de fa ja molts anys. I em queda la última raó, aquest any The River fa 30 anys des de la seva edició, i això cal celebrar-ho.
Per retre sentit homenatge a The River, fa temps que em rondava pel cap recuperar un dels mites dels molts que envolten la seva figura, i és ni més ni menys que el seu disc perdut: The Ties That Bind. El supòsit cinquè àlbum que continuaria al Darkness i el que substituiria The River en el cas d'haver estat editat. Així que em vaig posar mans a l'obra i vaig començar a recopilar informació per intentar donar una mica de llum als fets esdevinguts l'any 1979, prepareu un cafè, aneu a per una cervesa, o dormiu abans una mica abans de començar, que la història va per llarg.
Amb el directe que va donar al Richfield Coliseum acabava una de les seves gires amb més èxit, la de l'Darkness On The Edge Of Town, amb 118 concerts repartits per tot el territori nord-americà, la gira que consagrava a Springsteen com a amo i senyor indiscutible del rock. Després d'un petit descans a Los Angeles, Springsteen va esbossar el febrer d'aquell any sa casa de Holmdel, un total de 10 demos acústiques: Chevrolet Deluxe, Everybody's looking for Somebody, Held Up Without a Gun, I Your say Know, I wanna Start a New Life, Lookin 'Out For número 1, Oh Angelyne, White Town, You Can Look ..., i You Gotta Fight. De tots els temes, només 3 veurien la llum, una d'elles cara B de single, White Town seria reciclada en la posterior Jackson Cage. El bootleg Definitive River Out-takes rescataria anys després Oh Angelyne, a partir del qual construiria mesos més tard la emblemàtica The River.
A l'abril, Bruce i els nois del carrer E entraren en l'estudi per començar a treballar les noves composicions del seu cap. Amb Roulette van inaugurar les sessions, cançó que romandria inèdita fins a la seva aparició com a cara B de One Step Up el 1988. El repertori de noves composicions començava a tenir certa importància. Algunes de les noves cançons ja havien estat avançades en la seva gira anterior, joies com Sherry Darling, Ramrod, The Ties That Bind, Independence Day, Point Blank, havien gaudit d'una gran acceptació entre el públic, altres com Because the Night i Drive All night eren part fonamental dels seus shows amb un gran èxit. També li quedaven molts temes de les sessions del Darkness: Frankie, Your say Look Back, The Promise, Fire, Rendez-Vous, Hearts Of Stone, The Preacher's Daughter, The Way ..., i un llarg etcètera que suposo estaran en la nova caixa The Promise.
La CBS es fregava les mans i al mateix temps mirava amb recel a un dels seus empleats que només havia aconseguit l'èxit de vendes en dos dels seus quatre LP'S, les xifres de vendes eren altes, però encara corresponien més a un estatus d'artista de culte si es comparaven amb els seus companys de segell. Tenien clar que per abans de Nadal Bruce Springsteen hauria de tenir al carrer un nou LP. Així i tot es va estudiar la idea d'editar el famós concert de Winterland, que de moment només existeix com bootleg. La companyia necessitava dividends i no podia esperar. Amb tot preparat per a la fase final Springsteen s'encasta contra un arbre amb la seva moto. Un mes de repòs i una depressió són el brou de cultiu perfecte per a especuladors i xarlatans, es va arribar a dir que estava escrivint el guió per a una pel.lícula titulada Racing in the Streets, altres que estava completament desfigurat, fins i tot que estava embrancat en la producció de un LP de Rickie Lee Jones. Tot era fals. En un mes, el treball es va reprendre i van arribar a gravar fins a 30 temes, entre out-takes del Darkness i noves composicions com Cindy, Jackson Cage, Hungry Heart i Be true.
Però com tothom sap, amb Springsteen, tenir més de 30 temes gravats no és senyal que el treball s'hagi acabat. Sempre ha intentat donar als seus LP una cohesió especial, una manera d'explicar una història a través de diferents cançons i aconseguir al mateix temps que aquestes cançons funcionin de manera individual. Amb Born to Run, el nostre protagonista comença la seva escapada al matí amb Thunder Road, per a finalitzar en la gran ciutat, a la nit a Jungleland, Darkness on the Edge of Town començava amb un esperançador Badlands per acabar amb el protagonista sumit en la més trista foscor de les runes de la seva ciutat en el tema que dóna títol al disc. Així doncs, The Ties That Bind no podia només ser una simple col lecció de cançons sobre les relacions de parella, tal com es va plantejar.
El primer tracklisting tenia la següent forma:
1.The Ties That Bind
2.Price You Pay
3.Be True
4.Ricky wants a man of her own
5.Stolen Car
6.I Want to Marry You
7.Loose End
8.Hungry Heart
9.The Man Who Got Away
10.Ramrod
Es té constància d'aquest tracklisting gràcies a un manuscrit que el propi Jon Landau va adquirir en una subhasta. Manuscrit del puny i lletra de Bruce i que com a curiositat cal destacar que el tema The Man Who Got Away és totalment desconegut, fins i tot per als pirates i bootlegers més professionals, només apareix en aquest manuscrit.
Però el Boss no ho tenia clar, així que va donar vacances als seus nois que necessitaven allunyar-se una mica del projecte, tenir un descans mental. Aquest mateix estiu es va apuntar a les jornades anti-nuclears que va tenir lloc al Madison Square Garden el 21 i 22 de setembre, i en què va actuar al costat de Jackson Browne i Tom Petty. La interpretació en aquest concert de Sherry Darling i The River, que no estaven en el tracklisting triat, mostra el descontentament amb la direcció que estava prenent The Ties That Bind. Pretenia allunyar-se de l'enfocament romàntic i dirigir-lo cap a la dicotomia entre l'alegria (Sherry Darling) i la desesperació (The River). És estrany que a dos mesos del llançament de l'àlbum no interpretés cap dels temes del suposat disc.
Coses del negoci, el temps apressava i la pressió augmentava, la CBS volia aquell disc al carrer, així que Bruce i la banda es van ficar a la Power Station de NY i entre març i novembre de 1979 van gravar temes nous i remesclar altres descarts anteriors sense descans fins a trobar el LP definitiu, The Ties That Bind:
1.The Ties That Bind
presa 8: Similar a la que sortiria a The River però amb diferents cors
2.Cindy
presa 3: Tema inèdit.
3.Hungry Heart
pren 2: pràcticament igual a la publicada.
4.Stolen Car
presa 3: gravada el 24 de setembre de 1979, versió inicial de la que coneixem a The River, amb algunes variacions en estrofes, coneguda fins a la seva publicació com Són You May Kiss The Bride
5.Be True
presa 2: versió diferent de l'editada a la cara B del single Fade Away de The River, amb doble efecte vocal de Springsteen i solo de saxo que enllaça més tard.
6.The River
presa 5: gravada el 3 de setembre de 1979, amb diferents mescles i sense els cors del final.
7.You Can Look ...
presa 3: gravada l'1 de setembre de 1979, gran versió rockabilly, bastant millor que la editada.
8.The Price You Pay
presa 1: gravada el 25 de setembre de 1979, Bruce i la banda es treuen un tema de la màniga a la primera, hi ha una estrofa diferent i és més llarga, amb un final d'harmònica al·lucinant, com no van posar aquesta presa?! !!!!!!
9.I Wanna Marry You
presa 4: gravada el 24 de setembre de 1979, amb diferents mescles i arranjaments.
10.Loose End
presa 2:gravada el 23 de setembre de 1979, tema magistral que no apareixeria fins al 1998 a Tracks
El disc ja estava completat, les cançons barrejades, ordenades i acabades. El màster de dues pistes preparat per començar a premsar vinils. La tensió es palpava en l'ambient, s'acostava el nou disc de Bruce Springsteen i CBS es pujava per les parets, fins i tot Frank Stefanko havia realitzat ja les sessions fotogràfiques per a la carpeta. Es van crear quatre portades, la primera es pot trobar en el pirata Back To The Roots, la segona apareix en Definitive River Out-takes, la tercera és una imatge de Bruce recolzat en un arbre, i la quarta segueix sent una fotografia de col.leccionista.
De dobte, per a sorpresa de tothom del seu entorn, en l'últim moment, Springsteen va cancel.lar el projecte amb el qual tot el món vibrava, continuava sense agradar-li la direcció que havia pres The Ties That Bind. En el seu interior creixia una nova idea, la que li va sobrevenir al Madison amb Sherry Darling i The River. La companyia va acatar els seus designis i The Ties That Bind va deixar d'existir. L'any va acabar sense nous dividends per a l'empresa i Bruce Springsteen començava des de zero.
Entrat l'any 1980 i oblidat The Ties That Bind, Springsteen es va centrar en el que seria The River. Va experimentar amb cançons velles com You Can Look ..., Stolen Car i Point Blank, i va gravar noves. Més de 150 cançons van ser registrades en aquest període de temps, comptant les regrabadas d'out-takes del Darkness, aquest estat de gràcia era degut a que per primera vegada en anys Springsteen no estava de gira. Però no va ser fins que algú del seu entorn li va donar la idea de fer un LP doble, que tot el material va començar a tenir sentit per a ell. A l'agost d'aquest mateix any, The River estava completat amb quatre cares de vinil i 20 cançons. El que definitivament em va convèncer de l'existència d'aquest LP perdut, va ser ni més ni menys que trobar-lo, després comprovar gràcies al periodista Jason Smith, en una antiga publicació que guardava des de fa 15 anys, que efectivament no era un rumor. La gran qualitat dels enregistraments d'aquest disc fan preguntar-se la procedència del mateix, la CBS? ... és molt possible que aquest màster arribés a imprimir alguna de les còpies que avui en dia són peça de col.leccionista. Així doncs si algun dia et trobes aquest vinil o cd a la cubeta d'una llardosa botiga de discos, no dubtis en fer-te amb ella.
Mis fuentes:
Llibres: Born to Run (Dave Marsh). Glory Days (Dave Marsh)
Publicacions: The Stone Pony (nº17, Año VI, Diciembre 1995)
Web: Pointblankmag, Brucebase, Springsteencorner
Bootlegs: The Definitive River Out-takes collection. La trilogía: The Iceman, The Way, The Promise. The Ties That Bind.
Quan la tradició no és un obstacle per a que la cultura avance, surten esdeveniments com aquest, que sense més suport que la gent del poble amb ganes de fer coses i amb el magnífic suport de la plataforma de la Nova Muixeranga, han aconseguit que la tradició vagi de la mà de altres tendències culturals. El rock, folk, fotografia, cercavila, jocs populars, poesia, tot junt és el reflex d'una comunitat amb ganes de sortir del pou cultural al que ens tenien acostumats des de ja fa massa anys.
La Nova Muixeranga d'Algemesí se'n surt tota sola any rere any, i amb tots els impediments que han patit se consolida com un fort focus cultural des d'on poder reconstruir la nostra identitat com a poble. Molt bé per ells.
Ahir dia 14 es va fer la presentació de les jornades culturals al Art Cafe 133 amb el II Premi de Fotografia. Però millor que veieu vosaltres mateix:
Per al que a mi respecta, no ho puc evitar, m'estira el Rock, i és una gran notícia que Stereozone, un dels grans valors locals estigui present en un esdeveniment d'aquestes característiques, junt a altres propostes tan diferents com la de Pep Botifarra, confirmant així que el Rock també és cultura.
Us deixe amb Disease, un fantàstic tema de "Preparing the attack", l'últim EP d'Stereozone que podeu descarregar en la seva web, adelant del seu proper treball (que per cert m'agradaria ressenyar). Hi ha qui diu haver vist l'esperit de Cobain passejar-se durant la gravació d'aquest tema, i també qui assegura que Billy Duffy volia vendre la seva ànima per fer que la part final de guitarra formés part del Love. Comproveu-ho per vosaltres mateix:
Ahir, per la nit, davant la pluja que ofegava la Ribera em vaig escabussar per la xarxa per llegir blocs amics i fer una ullada. De tot el que vaig veure em va fer més goig el post que Sols És Rock'n'Roll va dedicar al tema Rain de The Cult, quasi res. Els records dels anys bàrbars, aquells anys on podies escoltar bona música fora de casa, en les discoteques, en els bars. No és que hagi viscut l'eixida del disc Love, però si que vaig viure un renàixer del Culto (com els dèiem per ací) més o menys quan editaren Ceremony, llavors tocava recuperar tot el seu llegat, Love, Electric, Sonic Temple... però sempre en totes les sessions posaven aquesta... mai faltava.
Així que amb la nostàlgia que em va despertar Rain em vaig posar els cascos amb The Cult a tota pinya i em vaig tornar a escabussar en la xarxa per a buscar a The Cult allà on s'amagués...i vualà!!!! Acaven de treure aquest nou engendre que s'anomena Capsule One.
Ian Astbury: "Volem continuar amb la llarga història d'amor amb la nostra audiència en UK i compartir una mica de música nova, així com alguns talls més profunds. La banda està cremant ara mateix. "
Declaració d'intensions del co-líder, que després de l'èxit de la seva recent gira europea, que va incloure diverses aparicions en festivals destacats, acaba de treure la primera de les seves gravacions recents de la col.lecció del nou format Capsule. En comptes del mètode tradicional d'edició d'un CD de llarga durada, Capsule és una col lecció que consisteix en les noves cançons Every Man and Woman is a Star i Siberia, enregistraments en viu de la recent gira 'Love Live', així com el curtmetratge Prelude to Ruins dirigit per Ian Astbury i Rick Rogers. Capsule One està disponible en diversos formats incloent mp3, Flac, Cd / Dvd (disc doble) i vinil de 12 "en quantitats limitades durant un temps limitat. L'encarregat de la producció és Chris Goss, component del grup d'stoner rock Masters Of Reality, i productor d'altres grups com Kyuss i Queens Of Stone Age.
Astbury explica: "Estem allunyant-se del sistema convencional. Amb la inclusió de la nova música, música en viu i una pel.lícula, estem donant a l'audiència l'oportunitat de tenir altres visions creatives. Capsule és una nova manera de treure música en format digital, més ràpid i més fresc que en el context d'un format d'àlbum"
Riffs de guitarra assegurats i la veu de Ian Astbury que està en molt bona forma. M'agrada molt més Siberia, una línia de baix distorsionat i una bateria en primer plànol construint el marc on els riffs de Billy Duffy i la veu melòdica i potent de Astbury ens faran tornar als seus dies de glòria, fantàstica, em recorda el disc Love. La primera cançó, Every Man and Woman is a Star, m'evoca el seu disc homònim del 94, també fenomenal. Per a rematar la feina dos cançons del seu Love Live, Rain i Brother Wolf, Sister Moon. El que està clar és que aquesta última gira dedicada a reconstruir el disc Love els ha rejovenit unes quantes dècades. Que ganes els tenia!!!
21 de marzo de 1940 en Filadèlfia, Pensilvania
10 de octubre de 2010 en Haarlemmermeer, Països Baixos
Ens deixa un dels pesos pesats del Soul. El cantant de soul Solomon Burke ha mort als 70 anys mentre viatjava des de Los Angeles a Holanda, segons fonts de l'aeroport de Schiphol, a Amsterdam, on anava a fer un concert.
El 9 d'octubre de 1940, Liverpool veia néixer a l'home que va revolucionar la música dels anys seixanta i setanta i que moriria assassinat el 1980. John Lennon a més d'un gran músic, va ser un dels últims agitadors socials coneguts a occident, que davant la guerra del Vietnam i una administració presidencial involucrada en vigilància i escoltes telefòniques secretes, va usar la seva fama i la seva fortuna per a mobilitzar l'opinió pública contra el govern. Aquest documental és idoni per a poder ser conscients del gran valor que va perdre el món el dia que John Lennon ens va deixar, una història que s'ha mantingut oculta, i que desprès de diversos intents dels realitzadors al llarg dels noranta, veieren l'oportunitat idònia davant els fets ocorreguts l'11 de setembre i amb la gran mobilització que artistes i músics feren en contra de la guerra de l'Irak.
"Quan dic que no m'interessa l'art polític del compromís no vull defensar la banalitat i la insubstancialitat. Jo crec en el criteri. Bob Dylan diu que per fer una cançó s'ha de tenir criteri, cor i sensibilitat...
El trajecte de Narcís Perich i la Caravana de la Bona Sort! amb la "Gira per places i carrers" finalitza aquest Octubre coincidint amb l'edició del seu nou disc "L’arbre amb fruits" (Picap). Mirant al country per la porta que va deixar oberta sa dylaníssima majestat el sr.Zimmerman, amb un folk-rock d'arrels americanes gravat quasi tot en directe, bateria, baix , guitarres i veu, i mesclat després en l'estudi amb piano i corus. Una delícia no gaire habitual pels països catalans.
Veient la portada d'aquest Wreckorder la primera pregunta nomès veure el nom del firmant, potser sigui: "- Qui cony és este tio?" o "- Qui és Fran Healy?". Resposta: Fran Healy és el cantant, compositor i guitarrista de la banda escocesa Travis. Llavors la primera cosa que pot vindre't al cap és que Travis ja s'han separat... i no és així.
"El futur de l'art" és el primer videoclip del disc 'Les paraules justes' de La Brigada. Una de les meves cançons preferides d'aquest any. Una producció cuidada, tant en el videoclip com en la música, fugint tal vegada del tipus de produccions de moda, en les que se busca a propòsit un estil amateur dins dels paràmetres del indie. La Brigada se desmarca amb un disc prou per damunt de la mitja. El vídeo és una producció de Gorilla Division per a Outstanding Records (febrer 2010). Dirigit per Jan L. Latussek, amb fotografia de Gerard García i producció de Sergi Poveda / Javi López.
"El futur de l'art"
Capo: 3rd fret
Intro: Em7 A7sus4 A7 Bm Daug D E11
Em7 A7sus4 A7 Bm Daug D E11
Vas comencar amb l'excusa de voler arribar
Em7 A7sus4 A7 Bm Daug D E11
al lloc on tants altres com tu havieu somiat.
Em7 A7sus4 A7 Bm Daug D E11
Pero, ja se sap, un maleit ho es de veritat
Em7 A7sus4 A7 Bm Daug D E11
quan de tot l'engany en surt un "geni" reforcat,
Bm Daug D E11
i es pronuncia com a tal.
Instrumental: Em7 A7sus4 A7 Bm Daug D E11
Em7 A7sus4 A7 Bm Daug D E11
Ara ja ets gran i encara estas buscant l'encaix.
Em7 A7sus4 A7
Exposant de franc...
Bm Daug D E11
La teva obra morira,
Bm Daug D E11
el pas del temps la malmetra,
Bm Daug D E11
i el teu agent et plantara
Bm Daug D E11
per un noi de vint-i-dos anys
G F#m Em A7
Que sera el futur de l'art
G F#m Em
mentre no en vingui un altre
A7
amb mes empenta
G F#m Em A7 D D7
i el pugui fer fora del lloc d'honor. (x3)
Outtro: G F#m Em A7 Dmaj7
Una mica de rock'n'roll mai ve malament i Ronnie Wood s'avorreix amb els Stones, estic segur, així que el passat 28 de setembre va treure el seu setè disc, a 9 anys de la seva anterior Not For Begginers (2001). La meva primera impressió és molt bona, un grup de col.legues que es reuneix per gravar un grapat de cançons de rock'n'roll, sense més pretensions.
Torna el gran bluesman James Cotton, àlies Mr.SuperHarp, amb nou disc, Giant. Amb el segell Alligator Records, amb qui ja va editar un parell de treballs en els anys vuitanta. James Cotton compleix 66 anys en actiu, (va començar als nou!), És un gegant en tots els sentits, disposa d'una discografia que fa caure d'esquena, ni més ni menys que 28 treballs editats en solitari.
Gravat per Stuart Sullivan en Wire Recording a Austin, Texas, Giant compta amb 12 temes, entre ells, quatre originals i altres co-escrits juntament amb altres artistes, cançons que van fer famoses Muddy Waters, BB King i Ivory Joe Hunter entre d'altres. Al llarg de la seva carrera Cotton sempre ha tingut grans bandes, i els músics que apareixen a Giant no anaven a ser menys. Amb els cantants i guitarristes Slam Allen i Tom Holland, el baixista Noel Neal, Ronnie James Weber en una cançó i el bateria Kenny Neal Jr, Giant no és només un recordatori de la condició de clàssic de Cotton, és un àlbum vibrant i treballat fet per un dels últims mestres del blues en actiu, un dels mestres que va ajudar de manera fonamental a redefinir el so de l'harmònica moderna.
Nascut a Tunica, Mississippi l'1 de juliol de 1935, Cotton va créixer en una plantació de cotó. El més jove de vuit germans i germanes, va rebre una harmònica de quinze centaus per Nadal sent un nen molt petit i la va dominar gairebé immediatament. Va començar a escoltar Sonny Boy Williamsson en el famós espai radiofònic King Biscuit Time de l'emissora KFFA d'Helena, Arkansas, i va aprendre a imitar-lo nota a nota. El 1944, després de morir els seus dos pares, l'oncle de Cotton va reconèixer el talent del noi de nou anys d'edat, i el va portar a Helena a conèixer al seu heroi. En la primera reunió amb Sonny Boy, Cotton va començar a tocar els seus licks més coneguts. Sonny Boy es va sorprendre i es van fer amics, començant una de les carreres més interessants del blues.
A més de tocar amb Sonny Boy Williamsson, i de fer-se càrrec de la seva banda d'acompanyament, Cotton ha participat com a sideman de molts dels millors bluesman de la història de la música. Cal destacar la seva associació amb Howlin' Wolf a principis dels 50, de qui va aprendre tot el necessari de la carretera, però més decisiu per a la seva carrera va ser la seva incorporació a la banda de Muddy Waters el 1954 quan aquest va arribar a Memphis sense el seu habitual Junior Wells i el va cridar perquè fos el seu nou harmonicista, ni més ni menys que 12 anys junts amb Waters. I encara que Chess Records insistia que fos Little Walter qui gravés amb Waters, arribaria el seu moment el 1958 gravant en l'estudi al costat de Waters algunes de les seves cançons clàssiques com She's 19 Years Old i Close To You. A més va convèncer a Muddy Waters perquè gravés Got My Mojo Working, i pot escoltar-se la seva harmònica en la versió definitiva del seu disc de 1960 per Chess Muddy Waters At Newport.
En 1966 ja estava preparat per sortir pel seu compte. Va fer diverses cançons per a la sèrie Chicago / The Blues / Today! de Vanguard amb el seu propi nom i juntament amb Otis Spann, el tema The Blues Never Die! per a Prestige. Però els seus primers àlbums en solitari, un per a Vanguard i tres per Verve, no van sortir fins a finals dels 60, gravant amb una banda de músics destacats de l'època, guitarristes de la talla de Luther Tucker i Matt "Guitar" Murphy, i bateries com Sam Lay i Francis Clay. Amb una gran força interpretativa i el seu estil irresistible, no va passar molt temps abans que fos adoptat per les noves audiències del hippie florent com un dels seus. James Cotton va compartir escenari amb Janis Joplin, The Grateful Dead, Led Zeppelin, Santana, Steve Miller, Freddie King, BB King i molts altres.
Els setanta va ser una de les seves millors èpoques, conegut per ser un difícil acompanyant en les gires, però amb un talent per a l'espectacle terrible, famoses són les seves piruetes i tombarelles a l'escenari. Dels bluesman més demanats dels 70 per les millors sales i festivals. Una altra etapa memorable va arribar amb la seva participació en la sèrie d'àlbums de Muddy produïts per Johnny Winter, que va començar amb Hard Again el 1977. Cotton també ha col.laborat en gravacions de Howlin 'Wolf, Koko Taylor, John Lee Hooker i molts altres. A ell es van unir en els seus propis àlbums estrelles com Todd Rundgren, Steve Miller i Johnny Winter.
Durant les següents dècades Cotton ha estat un músic molt prolífic, podrien destacar altres grans àlbums dels 80 i els 90 com High Compression (Alligator) del 84, Harp Attack! (Alligator, amb Carey Bell, Junior Wells, i Billy Branch) del 90 i el 1996 Deep in the Blues (Verve) amb el qual va guanyar un Grammy ..
Amb un títol com Giant, un espera de vegades el típic disc complaent de tribut amb un gran elenc de visites de renom, però per sort Cotton encara conserva molt bé la seva gran força i el seu sentit comú per no creure's acabat i per a registrar un grans disc de blues. Amb històries com la del senyor Cotton m'adono que sempre hi ha que mirar endavant, potser que de vegades et trobes tot sol, com fent el moniato, o parlant-li a la foscor d'un país invisible, però sempre hi ha un oït que escolta i que quan cal, estén la mà per a treure't prou com per a que els teus ulls puguen veure la llum. Des d'ací el meu més sentit agraïment. Hi ha que continuar endavant.
Ja fa un temps vaig dedicar un article al grup que ens ocupa, però la manca d'un vídeo d'aquesta cançó que em pareix de les millors de l'any dins de l'escena del rock català, m'ha decidit per fer-li un petit muntatge d'imatges per a que gaudiu d'aquest fantàstic tema mentre l'escolteu i llegiu la lletra. Que més pot demanar-se?. Respecte al contingut i significat no cal afegir res més, la magistral composició de Lluís Bòria és ben clara.
Primaveres, Summers i Fibs
Pagues amb targeta visa, 75 euros l'entrada,
3 dies, 100 bandes.
Compra tiquets de beguda,
jo no beuré fins la una,
horaris i a les vuit surt la lluna.
I t'omples de sons i guitarres,
i envies un altre missatge,
i ens veiem a la barra i dius:
Perquè jo he vingut a veure les bandes,
i si tu has vingut per tornar a enamorar-me,
si el que dius no és greu, però m'espanta,
sóc de llum tènue i no escalfa.
I micos de l'àrtic amb els llavis en flames,
i un col·lectiu animal fa un gran recital,
i vas; i ara t'enfades.
I el cap de setmana es torna vampíric,
no sé qui toca i no crec que necessiti sentir
que tu estimes així.
Perquè jo he vingut per tornar a enamorar-te,
i si tu has vingut a veure les bandes,
si el que dius i em fas, no m'espanta,
jo si sóc de llum calenta i escalfa.
I tots som uns mentiders, em vingut pel mateix,
pels caps de cartell i ara que haurem de fer,
són masses dies, són masses copes, són masses drogues, són masses hores,
i tot em supera i a tu no t'afecta
saps el que et dic: que tots hem patit;
i un punt d'estació, traça una línia,
tu ets allí i jo sóc aquí
ai, ai, ai, acabareu amb mi,
ai, ai, ai... primaveres quan hi havien summers i fibs.
