Izzy Stradlin i la 5ª de Trafalgar

Caminava un dia perdut pels carrers, amb el reproductor posat tastant noves víctimes per a algun post, fins que del meu sonor viatge em va treure una mà en la meva espatlla que em saludava. "Home ... quan de temps ...", (la típica conversa amb algú que fa temps que no veus), i em va dir una cosa que em va omplir d'orgull per uns instants. "Encara tinc aquella cinta de casset que vas gravar, com es deia? ... Aah sí ... Psychoflyter III, que bé, encara recordo l'himne de la 5 ª de Trafalgar". Efectivament, tota colla que es preï, ha de tenir un responsable de gravar cintes per a ocasions especials, submarins, grans fumates, festes d'àcid, banys de bourbon i altres ... i aquest, efectivament era jo.

Nosaltres ... La 5 ª de Trafalgar (que així ens fèiem anomenar per allò de la batalla i per que molt bé no anàvem del terrat) érem els amos del mambo, indumentària color negre, en honor a Cash i les seves causes, musicalment eclèctics gràcies al grunge que ens van vendre en aquells dies. Bé ... d'entre tot l'escoltat he d'admetre que em vaig obsessionar amb Guns'n'Roses gràcies al seu Appetite for Destruction i a uns quants espetecs stonians del seu següent doble àlbum. Per aquells dies començaven a circular els rumors de la sortida d'Izzy Stradlin de la banda, fart suposo jo, de les collonades dels seus companys: hotels destrossats, ensenyant el cul a càmera en un aeroport, penjats de sol a sol, injúries a altres companys de professió ... bé, bé ... cavalls desbocats aquells. Em va cabrejar la sortida d'Izzy dels Guns, per la meva forma de veure, era l'equilibri de la banda, aquestes gotes de lògica i saber fer, a més de les composicions que va regalar al seu llegat musical, sempre vaig tenir l'esperança que amb Izzy entre els Gunners el seu tercer àlbum hauria de ser acollonant ... però això no va passar.
Va muntar els seus Ju Ju Hounds, amb el guitarra dels Georgia Satellites, el meu homònim Charlie Quintana, bateria de Social Distorsion que a més va tocar amb Dylan i John Doe, el baixista Jimmy Ashhrust (Buckcherry) qui co-escriu amb Izzy els dos sinlges del LP, i una gran sorpresa per a mi va ser la participació de Ron Wood en l'àlbum, un autèntic luxe en la veu i la guitarra d'un tema de la seva autoria: Take a Look at The Guy:

Ron Wood, amb Keith Richards, Rod Stewart i el Ian McLagan en el supergrup
The First Barbarians: Live from Kilburn

De manera gairebé malaltissa em vaig fer amb el seu primer EP. Que fantàstica versió la del Preassure Drop de Toots and The Mayals (primer grup que va utilitzar la paraula reggae), encara que més propera a la versió que The Clash incloure en el seu Black Market Music, li seguia l'stoniana Been a Fix, fins i tot inèdita (llevat que reposi per algun "Rareses & B-sides), Came Unglued el més proper al seu passat gunner, i finalment, la joia de la corona: Can't Hear Em. Co-escrit per Stradlin i Ashhrus, un reggae amb la participació estelar de Mikey Dread, famós i influent a Jamaica pel programa Dread At the Control en el qual només es punxava reggae, també amb grans èxits d'estudi com el seu debut amb el mateix nom que l'espai radiofònic, African Anthem i Evolutionary Rockers, i mundialment conegut per ser un estret col.laborador de The Clash en el seu àlbum Sandinista! i produir el tema Bankrobber.

Escuchar

Leer fonéticamente

Doncs bé, Can't Hear Em va anar a parar a l'última posició de la cara B del meu Psichoflyter III (vaig arribar fins al setè). Ja sabeu a tots els que van gravar alguna d'aquestes cintes, que l'últim tema de cada cara és el més problemàtic perquè ha de quadrar en el minutatge perquè no es talli, i de tot el repertori de vinils i cassettes que tenia només Ca't Hear Em quadrava a la perfecció. Aquesta posició també propiciava que tot aquell que arribava amb una mínima claredat al final de la cara B d'un TDK de 90 minuts, l'escoltara amb els seu enteniment una mica alterat, factor que va ajudar a que es convertís en l'himne dels nostres anys bàrbars.
El que són les coses, amb tot just quinze anyets arribava a The Clash, a Ron Wood, a Mickey Dread, als Rolling Stones i a The Faces, a través d'Izzy Stradlin, una carambola amb sort. Així que altres temes que amb el temps van anar prenent posicions en els psichoflyters van ser Simpathy for the Devil dels Rolling Stones, i l'himne de reserva de la 5 ª de Trafalgar el mític Spanish Bombs:
El que diu Joe Strummer en francès al principi és una cosa així com: "Vaig a cantar als vostres pares i als meus pares"

La lletra és reveladora, en quant al devenir de Izzy Stradlin:

Can't Hear Em

Come shock out Izzy
keep the tabloids busy
all move along, lets get dizzy

say some people talk him down
cos they cant enjoy the future as you can
so all room among us, all suckers, fuck off
cos music is the garden of love
its a like a warrior, blesses from above y'know
shot out my soul

Did you hear about the
they said all about you
i dont carry it no more
classic mongers i say
simple bullshit they play
i cant hear em no more
i dont hear em no
i cant hear em no
i dont hear em no more

cant hear em no
dont hear em no
i dont hear em no more

check this, girl meets wind
blows n' unkind
here and then
see im blind
one day soon ya better put em in the grind
rewind rewind

big man talking no way
barely fiction, hear'say
(wow)
i dont hear it no more
rumor has it they say
no big difference my way
i dont hear em no more

dont hear em no
cant hear em no
i dont hear em no more

(hear this)
(say)
i cant hear em
dont hear em no
i dont hear em no more

(say, say...)

(wow)

so i jump ship
listen cos it
lock em in the suitcase
lock em in the brig

no delusion my way (nice)
play it day by day say (like flies)
i dont hear em no more (did ya hear bout it already)
no electric to play
deep realise (sombre) (t'cha)

i dont miss the rumors
i dont read the tabloids
cos all the papers make the most noise
cos if youre nice to some of these guys
the truth is never real till you cut them down to size, well

i cant hear em (yeh man)
dont hear em
dont hear em no more (say)



Si has arribat fins aquí, felicitats i gràcies per la teva atenció.