Manic Street Preachers - Postcards from a Young Man (2010)

Sí... és Tim Roth en la portada del últim disc dels galesos, Postacards from a Young Man és el nou disc dels Manic Street Preachers i que puc a firmar sense cap dubte i després d'escoltar-lo unes quantes vegades que és el millor treball que han enregistrat des del seu Everything Must Go (1996), quasi rés, no ha plogut des de llavors. I mira que ho vaig intentar amb els dos anteriors Send Away The Tigers (2007) i Journal for Plague Lovers (2009), que no estaven mal del tot i que a més  obtingueren bons resultats de ventes, però que no m'acabaven de quallar. No espereu descobrir la pedra roseta del pop-rock, però sí dotze cançons rodones.

Amb algunes col·laboracions de luxe, Ian McCulloch posa les veus en "Some kind of nothingness", John Cale el piano en "Auto-Intoxication", i Duff McKagan toca el baix en "A billion balconies facing the sun" i  un petit detall, Nicky Wire canta en "The future has been here 4 ever" amb Sean Moore a la trompeta. El single que fa de punta de llança del disc és "(It's not war),Just The end of love" , una línea treta d'una nota de suïcidi, el seu vídeo té a Michael Sheen com a protagonista. Amb tots aquestos ingredients només tenen una clara pretensió, i a més no s'amaguen en dir-ho, ser els capdavanters en les llistes de vendes d'aquesta temporada en un últim intent de conquerir una vegada més el clamor de les masses, així de clar ho tenen. 
Sempre he estat un poc reticent als fenòmens de masses, cosa en la qual se convertiren després del esmentat Everything Must Go, però aquestos xicons em cauen molt be, perquè amb un so dirigit cap a la radio fórmula encasten unes lletres de gran càrrega social, els Manics és una d'eixes bandes que encara creuen en el poder de l'art i del rock per a canviar el món, apassionats i compromesos a parts iguals, amb lletres dignes del millor Paul Weller, i sincerament això és ben difícil de trobar en artistes consagrats, que en definitiva són els que més accés tenen a les grans audiències i que normalment arrastren el seus ossos als shows tipo Rock & Roll Hall Of Fame a rebre un guardó i reproduir un antic èxit,  mentrestant tothom pensa que l'últim disc és una merda... se nota que els Manics continuen emocionant-se pel rock.

Si vas a escoltar-lo t'aconselle tingues les lletres a ma, són molt bones, l'amistat, la constat lluita de classes, la traïció dels polítics cap als ciutadans, la confortable mentida de les noves tecnologies...

Va ser gravat en els estudis dels Manics a Cardiff amb el productor i col.laborador de molt de temps  Dave Eringa i mesclat a Los Angeles per Chris Lord Alge. La edició Deluxe té les mateixes dotze cançons en versió demo, més curiós que no gaire important.


Vaig descobrir als Manics gràcies a un bon amic que tenia Gold Against the Soul (1993) i The Holy Bible (1994), continue pensant que The Holy Bible és el seu millor treball, i la primera cançó que em captivà va ser aquesta:



Algunes de les primeres impresions:

The Independent:"...surely the Manics' best album since Everything Must Go" 4/5

The Times: "In 20 more years, this will be the one we'll be reaching for." 4/5

The Guardian: "As it plays, you're struck by the fact that no one else does anything like it: reason enough for the Manic Street Preachers' continued existence." 4/5

Q : “Gargantuan melodies and florid elegance… still raging… their flame burns on” 4/5

Uncut “A glam belter full of fire and thunder, gospel choirs and orchestras… extraordinary lyrics” 4/5

NME: “Poignant, joyful, and above all really, really loud” 7/10

Mojo “In their hands grandiose needn’t be a dirty word… distillers of rock n rolls inherent romance”

Word: “Feel the love for this wonderfully odd national treasure”

Clash “An unashamedly pop record and its chutzpah is staggering. Gospel choirs, soaring strings and choruses you could use for landmarks in a blizzard make this an astonishing listen” 8/10

News of the World “Most groups on their tenth album aren’t still writing songs with the fire of Some Kind of Nothingness”

The Fly “Manic Street Preachers are in the form of their life” 4/5

The Quietus “An oasis of certainty, of essential rightness in a world of equivocators and shuffling blowhards”

Drowned in Sound “At this barren moment in time, a band like the Manic Street Preachers couldn't be more relevant if they tried”

The Mirror: “…with its good-natured, widescreen, aiming-for-the-skies approach married to lyrics that take stock of what has gone before, Postcards is an album to rally hardcore fans and floating voters alike. Wish you were here?”

The Mail “…Postcards is shockingly good.” 4/5

The Sun “Few bands realise a majestic power chord quite like them and a prime example appears on the radio-friendly opening blast ‘(It’s Not War) Just The End Of Love’.” 4/5

Kerrang: “…their trailblazing vision has not only survived, but prospered. This is a terrific album, a rich, sweeping 12-song set that features more potential hit singles than you can swing a pickaxe at” 4/5
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

2 comentarios:

  1. Gran article! Els Manics son una de les bandes de de la meva vida. Encara no he escoltat el nou disc, però tinc moltes ganes. L'anterior em va deixar un poc gelat, però el Send Away The Tigers em va agradar molt. Per a mi el seu millor disc és Gold Against The Soul, em pareix una meravella. Però els 4 primers em pareixen bonissims, i tots tenen coses bones.

    Abraçada!

    ResponElimina
  2. Homee!! en Gold Against the Soul hi han algunes cançons molt bones: Sleepflower, From Dispair to where, Roses in the Hospital... També és molt bo aquest disc.

    ResponElimina