Isobel Campbell and Mark Lanegan - Hawk (2010)

Tercer disc del duet format per Isobel Campbell (Belle and Sebastian) i Mark Lanegan (Screaming Trees, Queens Of Stone Age, The Gutter Twins). Hawk és la consolidació de la seva fórmula, el contrast de la veu crua de Lanegan i la veu etèria de Campbell continuen sent la marca de la casa, country, folk, blues, rockabilly, juntament amb l'elegància dels anys cinquanta per bandera. L'argument per a periodistes i crítics, suposo que serà la mateixa que fins ara, comparacions amb altres binomis de sexes oposats tal que Nancy Sinatra / Lee Hazelwood, Johnny Cash / June Carter, fins i tot Serge Gainsbourg / Jane Birkin, però amb una diferència força cridanera , aquesta vegada és la dona la que carrega amb tot el pes. Aquest és el disc més Isobel dels tres, tant la direcció artística de l'obra com les composicions són a càrrec seu.
No només apareix Isobel al centre de la portada, a més Lanegan canta en 8 de les 13 cançons, possiblement sigui el secret que faciliti que aquesta parella hagi trobat certa estabilitat. Sense voler treure-li mèrit al sr.Lanegan ja que en les seves interpretacions s'imposa amb el seu talent natural, convertint-se en el protagonista consentit.
 
 En aquesta ocasió la senyoreta Campbell s'ha portat a l'estudi a un tercer vocalista, de moment amb aportacions puntuals, un cantant folk anomenat Willy Mason que interpreta Cool Water, que juraria que és Micah P. Hinson assegut al porxo guitarra en mà, i una de les dues versions del desaparegut Townes Van Zandt, No Place to Fall, l'altra de les versions és Snake Song. Com en Sunday at Devil Dirt (2008), a més de confirmar la societat, es van allunyar una mica més de Lee Hazzlewood per acostar-se a Scott Walker, utilitzant més sàviament arranjaments de corda, en Hawk, Isobel fa un pas més i treballa algunes de les cançons a la manera com Mazy Star les cuinava, ambients narcòtics i lànguids mullats de reverb, aquell Fade into You pot ser aquí perfectament el Come Undone, Campbell i Lanegan construeixen les seves harmonies inquietants sobre un groove d'arranjaments de corda. Tot i això, cançons com l'alegre Honky Tonk Get Behind Me, mostren el seu costat més experimental i Hawk té aquesta força guitarrera i rockabilly. Una altra col.laboració és la de l'ex guitarrista de Smashing Pumpkins, James Iha, aportant un sol rocós, polsegós i vertiginós a You Won't Let Me Down Again, un d'un parell de temes aquí co-escrits per Campbell i Jim McCulloch dels Soup Dragons .

Que no us enganyi la dolça cara que surt darrere de la finestra del cotxe de la portada, és realment una dona d'empenta, "Alguns dels meus grups preferits són quatre nois en una habitació tocant junts", diu la cantant, que va produir el àlbum en diferents localitzacions incloent Los Angeles, Texas, Louisiana, Arizona, Dinamarca i el seu natal Glasgow. "Però crec que les coses són una mica més complicades amb mi, quan dirigeixo als nois per a executar les coses que sento en el meu cap." Campbell es riu. "Com més gran em faig més m'agrada la feina darrere dels escenaris, en l'estudi, amb els meus enginyers. M'encanta com tothom col.laboren junts". "Quan m'estic imaginant aquestos sons, gairebé sento com si fos la meva responsabilitat assegurar-me que es produeixin en el món real", diu. "Jo no crec que ningú més pogués fer-ho d'una manera que em semblés correcta, saps? Estic segura que quan els tinc a tots reunits, estan pensant, 'Oh, Déu meu, què em voldrà fer tocar?' ".

Tot i que la seva associació es remunta a 2006, quan van llançar Ballad of the Broken Seas, Campbell diu que el seu procés artístic amb Lanegan ha estat en gran mesura igual. "Mark no canvia massa", explica amb un somriure. "Quan estem en l'estudi sempre es dóna la volta i em diu:" Confio que facis tota la feina pesada". Però Campbell s'afanya a afegir que la relació dels dos artistes ha madurat definitivament. "Som molt diferents, però tots dos som fanàtics del treball de l'altre", explica. "Quan ens vam conèixer vam estar molt enamorats un de l'altre. No és que no ho estem ja. Però em sento molt més còmoda treballant amb Mark." Ella es riu. "Fins i tot li demano que intenti coses que sé que ell no vol fer!"

Més enllà del seu mètode de treball la cantant elabora veritables bandes sonores amb cançons que evoquen escenes molt visuals amb un so molt autèntic, lluny ja del seu passat amb el pop de cambra i immersa completament en la tradició americana.
myspace | web | Mark Lanegan | Willy Mason

Cool Water es la que de moment més m'agrada.


Declaracions recopilades de Pichtfork
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

2 comentarios:

  1. Chals! Magnífic post! Una de les parelles més fascinants que ens ha regalat la música. Trob el Ballad of Broken Seas un dels discs millors de el deceni passat y encara que el seu següent disc no em va agradar massa confio que aquest ens confirmi una de les parelles músicals amb més "charm". Salutacions des de les comarques gironines!

    ResponElimina
  2. Hola Nahim, encantat de tindre't per aquí. Estic amb tú... el seu primer disc és el millor de moment, encara que els crítics el posaren de forçat... a mí em tenia enganxat. I per suposat el segon Sunday... em quedava un tant gelat. Aquest té molt bon nivell, te algunes de les millors cançons del duet. Salutacions

    ResponElimina