Black Mountain - Wilderness Heart (2010)

Avui a sortit Wilderness Heart, el tercer àlbum dels canadencs de Vancouver Black Mountain,  més d'un any després de llançar "In The Future", el seu disc més celebrat per la crítica i comercialment. Per primera vegada els Black Mountain han comptat amb productor, dos per a ser exactes, Randall Dunn (Sunn O))), Boris) en els estudis London Bridge de Seattle, on registraren els primers temes, Old Fangs, Let Spirits Ride i Wilderness Heart i D. Sardy (Rage Against The Machine, LCD Soundsystem, The Dandy Warhols) a Los Angeles a Sunset Sound, on han gravat cançons de The Doors, Ringo Starr, els Rolling Stones, i més fauna típica dels L.A., aquí registraren la resta del disc.


L'Ambient lliure i d'estiu continu dels voltants, amb els seus 'tacos' (de menjar), postes de sol, aspirants a estrelles, turons i el post-Deco kitsch deixen la seva empremta en cada tema, en contraposició de la renegror dels temes registrats en Seattle en la primera sessió en un to més claustrofòbic. La portada, que ja estic veient en blogs i foros que està sent considerada una mica rara, és un disseny del seu teclista Jeremy Schmidt.
Continuen el seu particular camí, quasi en un exercici vintage, per la psicodèlia rock dels 70, amb un so molt atractiu i un grapat de molt bones cançons. Segons el seu líder Stephen McBean és el més metall i el més orientat cap al folk, a més comenta que pot considerar-se el disc més pop de Black Mountain, sense semblar-se gens ni mica a qualsevol grup que faça pop. Gravat en quatre mesos, cosa que també és nova per a ells que fins ara solien perdre prou el temps en qüestions com l'elecció de les cançons, l'ordre...etc, capta així el moment actual de la banda sense trampa ni cartró, un "aquí te pillo, aquí te mato". Per a qui no conega a Stephen McBean caldria apuntar que és un músic inquiet i molt prolífic, a més de Black Mountain, també és la "alma matter" de Pinkmountain Tops, la part més experimental de la seva manera d'entendre la música i el concepte de rock, ambdós bandes pertanyen a un col·lectiu artístic canadenc, segons McBean, anomenat The Black Mountain Army, sensibilitzats amb els més desfavorits i col·laboradors de la beneficència en Vancouver.

Per el que a mi respecta, als Black Mountains els conec des del seu debut homònim a l'any 2005, la seva evolució els ha portat a un rock més visceral i comparant-lo amb aquell, més guitarrer, són un clar exemple del revival que algunes bandes estan portant a terme des de fa ja uns anys del rock dels setanta, amb ingredients que a tots els amants del bon rock ens agrada, un poc de hard rock primigeni, orientació cap al folk i la psicodèlia justa, sense efectes especials innecessaris, sonen orgànics, antics i moderns al mateix temps, pot demanar-se més?

myspace | web | jagjaguwar | Tema en descàrrega gratuïta en la seva web

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada