Ocean Colour Scene - Saturday (2010)

Els alumnes avantatjats de Paul Weller són sense dubte OCS, és més, el Modfather va ser el gran mentor de la banda a principis dels 90, coincidint l'època en la que editaren el seu debut. A Weller li encisà la manera tan elegant que tenia de tocar la guitarra el seu líder Steve Cradock i el va fitxar per a la gravació del seu segon disc en solitari "Wild Wood", també el va acompanyar en la gira de presentació dels disc. La banda ja apuntava amb un gran estil amb clares referències als 60 i els 70, rock, folk, pop i mod,  inclús un so homenatge al soul de la Motown i Stax. Més tard els Oasis, que si alguna cosa són, són espavilats, es feren amb ells per a acompanyar-los de gira en el seu primer “Definitely Maybe”.

I així apleguem a l'època daurada de OCS amb el segon disc "Moseley Shoals" de 1996, amb Weller als teclats i en plena gran eclosió del Brit-Pop anglés. Un any després amb el "Marchin´Already" van aplegar al nº1 de les llistes europees. Es convertiren en el contrapunt mod dels festivals de mitjans dels 90. Després d'una eixida tan espectacular els OCS continuaren facturant treballs fabulosos de clara tendència revival però sense el suport dels mitjos de comunicació, cosa que no era gens justa si tenim en conte que els seus coetanis del Brit-Pop, diguem... Oasis, Blur etc... no estaven a la altura de la seua qualitat. Ells, res més lluny de caure en un pou depressiu, continuaren endavant editant treballs boníssim, anant sempre a la seua, i que en ocasions per la falta de difusió no sigueren quasi coneguts. Però mireu com els germans Gallagher no han suportat el pas del temps i Blur tornen ara després de quasi més de 15 anys en un "tot per la pasta"... i darrere Cradock i els seus a peu de canó, admirable.

He de reconèixer que l'últim treball que vaig escoltar d'ells va ser el "A Hyperactive Workout for the Flying Squad" del 2005 amb la participació de Weller (igual que en "On the Leyline" del 2007), i pese a que va ser prou mal tractat per crítica i ventes continue pensant que tenien bons temes, a mi em va agradar molt, sempre he vist en aquesta banda una admirable resistència en contra de les circumstàncies del mercat discogràfic.

Ara ací tenim acabat d'eixir del forn i calentet, aquest "Saturday", que continua el mateix estel dels anteriors treballs, les noves cançons no diuen res nou, però han reunit un grapat de bons temes, tal volta amb més canya, pareixen més joves. A gaudir del revival que estos xicons fan tan be dels 60 i els 70, algunes ens recorden a The Who, altres The Beatles, i a The Small Faces, i altres, com no, a The Jam. Una producció molt ben cuidada amb molt bon rock i pop, sense més pretensions.

myspace | web

Si Paul i John pogueren tornar a escriure un tema junts, jo crec que aniria per ací...
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

2 comentarios:

  1. Gran grup! Els seus primers discos estan molt i molt bé! Com bé dius, no inventen res, però resituen i actualitzen el millor del pop britànic dels 60 amb regust mod i amb això alguns ja ens conformem. Salutacions!

    ResponElimina
  2. Sempre dic el mateix, de vegades alguns grups, buscant la modernitat van justos de talent. I d'altres grups que sent ells mateix i fent el que més els agrada gaudeixen de tant de talent com la majoria dels grupets capdavanters.
    Au David, salut i gràcies per l'opinió.

    ResponElimina