Marina Gallardo - Some Monsters Die And Others Return (2010)


Aquesta gaditana porta camí de convertir-se en un referent del folk facturat i editat en aquest país, passant per davant a totes les cantautores d'última generació amb cadències més pop, aconseguint un fàcil trànsit del folk més introspectiu nacional cap al més exportable mirant cap els EU. Produït per ella mateixa i l'omnipresent Paco Loco, masteritzat per Roger Seibel (Bill Callahan, Howe Gelb ,M. Ward ...), és tot un luxe per a començar.

En el seu primer àlbum "Working to Speak", Marina va introduir la idea d'expressar-se a través d'un llenguatge innovador i que va donar a ella i a la seva música un matís bastant cru. A "Some Monsters Die And Others Return", les paraules semblen haver trobat la seva pròpia identitat en la forma de monstres omnipresents, terribles i foscos, explicant les seves pròpies històries. "A Beast In Me", "Monsters" i "Golden Ears" ens porta a un viatge a través de les ombres que enfosqueixen la consciència de la vida quotidiana. La lletra de "New Worlds", "els homes necessiten fer nous mons a part d'aquest" probablement significa que aquest món és un lloc d'exili per als que estan disposats a ser honestos. El concepte de l'àlbum també es pot entendre com una mena de biografia que muta des dels orígens de la consciència ("Nora") a la maduresa de la persona i l'artista que u troba al final. Així, tot i que "el món està gairebé fet" ("The Squawking Bird"), no tenim més remei que aguantar i inventar un altre.

Des del punt de vista líric, podem entendre "Some Monsters Die And Others Return" com el punt més alt del que ja assenyalava en el seu anterior treball. D'altra banda, des del punt de vista purament musical, aquest segon disc es pot veure, no només com una progressió, sinó també com un retorn a les arrels. L'àlbum ens presenta una essència atmosfèrica, hipnòtica i misteriosa amb la veu càlida i dura de Marina definint els límits. Les cançons més suaus ens remeten a Will Oldham, Aroah i Smog, mentre podem trobar altres peces com "New World" que amb la seva electricitat podríem associar-la a Pj Harvey. Un altre detall que ja s'està convertint en habitual en les produccions de Paco Loco entre d'altres recursos que sol aportar és la pedal steel deliciosa, que en aquesta ocasió adorna els racons de "The Squawking Bird". La percussió, el ritme, l'harmonia i la clara articulació es barregen formant un món bonic i un confitat exquisit. Les tres peces instrumentals són una contribució fonamental que presta a la creació d'aquesta impressió. A "Interlude (The Pines)", "Tremolor Bones" i "Sea Song", amb l'absència de la veu se substitueix pels acords de guitarra, que porten aquest viatge extraordinari al final.
Per culminar l'edició d'aquest fantàstic disc, Marina va acompanyar Bill Callahan al seu pas per Espanya, una fantàstica guinda per aquesta artista, està destinada a ser una de les més importants de l'escena folk-rock independent.

myspace | web | Foehn Records

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada