L'algemesinenc Rafa Xambó és un dels artistes clàssics de l'història del rock en valencià. Després de quatre anys des del seu anterior LP ,"Cançons de la memòria trista", ha tornat amb "Andanes", disc que li val dos premis en la darrera 5a Gala Premis Ovidi de la Música en Valencià (Premis Ovidi Montllor 2010), a la millor lletra per la cançó "A Glasgow" i al millor disc de cançó d'autor per aquest "Andanes".
Ja en els setanta va començar la seva carrera amb un gran reconeixement guanyant el Primer Premi del Festival de Noves Veus (Sabadell). Sempre vinculat a la Nova Cançó amb temàtica marcadament reivindicativa, així com poemes musicats de Miquel Martí i Pol, Feliu Formosa i Guillem d’Ekak. Va compartir cartell amb els més grans de l'època l’Ovidi, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Joan Isaac, Celdoni Fonoll, Ramon Muntaner, Aute. Va tindre la mala sort de no obtindre un certificat de bona conducta que li haguera permès escaquejar-se del servei militar provisionalment per a poder enregistrar en aquells dies el seu primer disc.
Aquest fet el va apartar de la música fins l'any 1992, en el que va participar de manera activa coproduint i compartint lletres en el disc "Ciutat Magnètica" de Julio Bustamante, en la que a demés va interpretar "Tren de Color", una versió del tema "Busload Of Faith" que Lou Reed va treure tres anys abans en el seu reconegut treball "New York". Aquesta participació va despertar en Xambó eixes cosquerelles en l'estómac per tornar a sostindre una guitarra i en l'any 2002 torna acompanyat com a Rafa Xambó i La Fusteria, grup de luxe amb músics de pes del rock valencià, Àlvar Carpi (Miquel Gil, Eva Dénia, Spiros Kaniaris, "Tu tens la clau") , Carles Carrasco (Julio Bustamante, Carles Dènia, Remigi Palmero), Josep Maravilla (La corda fluixa, Marius Asensi & 21 grams, Néstor Mont) i Bernat Pellicer (Pantaix, Banderas de Mayo, Rockin' Chair), i amb ells graven "7 acústics", quart en la selecció de la revista Enderrock. Continuarien treballs com ara "Dies oberts" (2003), cançons creades en els darrers anys, amb unes poques cançons dels setanta, algun homenatge i alguna versió, i "Cançons de la memòria trista" (2006), aquest últim li valdria també el seu primer Premi Ovidi de l'any 2007 per al millor disc de cançó d'autor.
És difícil i a la vegada injust resumir en dos paràgrafs la vida i miracles d'aquest cantautor valencià, però us podeu fer una idea de la seva importància, aquest músic ha fet i fa del valencià el seu vehicle d'expressió, clar exemple per a les noves generacions tant de cantautors com de grups de rock, que comencen a perdre-li la por a expressar-se en la seva llengua vernacular.
Ja en els setanta va començar la seva carrera amb un gran reconeixement guanyant el Primer Premi del Festival de Noves Veus (Sabadell). Sempre vinculat a la Nova Cançó amb temàtica marcadament reivindicativa, així com poemes musicats de Miquel Martí i Pol, Feliu Formosa i Guillem d’Ekak. Va compartir cartell amb els més grans de l'època l’Ovidi, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Joan Isaac, Celdoni Fonoll, Ramon Muntaner, Aute. Va tindre la mala sort de no obtindre un certificat de bona conducta que li haguera permès escaquejar-se del servei militar provisionalment per a poder enregistrar en aquells dies el seu primer disc.
Aquest fet el va apartar de la música fins l'any 1992, en el que va participar de manera activa coproduint i compartint lletres en el disc "Ciutat Magnètica" de Julio Bustamante, en la que a demés va interpretar "Tren de Color", una versió del tema "Busload Of Faith" que Lou Reed va treure tres anys abans en el seu reconegut treball "New York". Aquesta participació va despertar en Xambó eixes cosquerelles en l'estómac per tornar a sostindre una guitarra i en l'any 2002 torna acompanyat com a Rafa Xambó i La Fusteria, grup de luxe amb músics de pes del rock valencià, Àlvar Carpi (Miquel Gil, Eva Dénia, Spiros Kaniaris, "Tu tens la clau") , Carles Carrasco (Julio Bustamante, Carles Dènia, Remigi Palmero), Josep Maravilla (La corda fluixa, Marius Asensi & 21 grams, Néstor Mont) i Bernat Pellicer (Pantaix, Banderas de Mayo, Rockin' Chair), i amb ells graven "7 acústics", quart en la selecció de la revista Enderrock. Continuarien treballs com ara "Dies oberts" (2003), cançons creades en els darrers anys, amb unes poques cançons dels setanta, algun homenatge i alguna versió, i "Cançons de la memòria trista" (2006), aquest últim li valdria també el seu primer Premi Ovidi de l'any 2007 per al millor disc de cançó d'autor.
És difícil i a la vegada injust resumir en dos paràgrafs la vida i miracles d'aquest cantautor valencià, però us podeu fer una idea de la seva importància, aquest músic ha fet i fa del valencià el seu vehicle d'expressió, clar exemple per a les noves generacions tant de cantautors com de grups de rock, que comencen a perdre-li la por a expressar-se en la seva llengua vernacular.
Després de quatre anys de silenci discogràfic "Andanes" torna a situar al cantautor en el panorama musical, ocupant de nou el lloc que li correspon.
"Andanes" és el seu treball més íntim, el testimoni de l'estància que Rafa Xambó va fer en Escòcia i conté algunes de les millors cançons del seu repertori. Qui hagi passat un temps lluny de sa casa i de les seves arrels trobarà les emocions i sentiments que la llunyania de vegades ens fa aflorar, quan arribes al teu destí, sentir de cop una forta enyorança ("A Glasgow",) un clima aspre i gelat, molt diferent al conegut i que et fa acurrucar-te ("Vestit de neu"), els records anys oblidats ("Aiguacels"), un homenatge a qui va ser company en l'època de la Nova Cançó, Ovidi Montllor ("L’eco del somni"). Eixe estat de solitud mentre esperes el tren en un lloc desconegut ("L’home a l’andana"). El retorn a ta casa, amb un regust agredolç, retorn cap una terra en la que has crescut però amb eixes ombres on el sol mai arriba ("Cap a casa"). El treball ha comptat amb la col.laboració d'Albert Ortega amb la producció, guitarra elèctrica i acústica, mandolina, teclat, cors, baix, percussió i programacions, de Miquel Gil a les veus i cors dels temes "Aiguacels" i "Assasins del sud" i de Sento 'El bala' amb l'acordió. Un disc que m'agrada especialment, per què aconsegueix un equilibri entre la cançó i el rock d'una manera natural i sense forçar.
"Andanes" és el seu treball més íntim, el testimoni de l'estància que Rafa Xambó va fer en Escòcia i conté algunes de les millors cançons del seu repertori. Qui hagi passat un temps lluny de sa casa i de les seves arrels trobarà les emocions i sentiments que la llunyania de vegades ens fa aflorar, quan arribes al teu destí, sentir de cop una forta enyorança ("A Glasgow",) un clima aspre i gelat, molt diferent al conegut i que et fa acurrucar-te ("Vestit de neu"), els records anys oblidats ("Aiguacels"), un homenatge a qui va ser company en l'època de la Nova Cançó, Ovidi Montllor ("L’eco del somni"). Eixe estat de solitud mentre esperes el tren en un lloc desconegut ("L’home a l’andana"). El retorn a ta casa, amb un regust agredolç, retorn cap una terra en la que has crescut però amb eixes ombres on el sol mai arriba ("Cap a casa"). El treball ha comptat amb la col.laboració d'Albert Ortega amb la producció, guitarra elèctrica i acústica, mandolina, teclat, cors, baix, percussió i programacions, de Miquel Gil a les veus i cors dels temes "Aiguacels" i "Assasins del sud" i de Sento 'El bala' amb l'acordió. Un disc que m'agrada especialment, per què aconsegueix un equilibri entre la cançó i el rock d'una manera natural i sense forçar.
myspace | web | Compra'l | Picap
Us deixe un vídeo d'un dels temes que més m'agraden d'ell, "Bales", per què
no recordem que un dia ens van afusellar.
.jpg)
){kind=link}
0 Comentaris