Damien Lott - Damien Lott (2010)

Carlos Soler és Damien Lott, ex component del grup Dizzy Noise, un valencià que ens entrega una de les sorpreses de l'any amb el seu debut. Gravat en sa casa, sense presa i amb molta cura de detalls. Aquest disc és fruit d'un llarg claustre de tres anys tancat en la seva habitació per a donar forma a una idea que li orbitava pel cap, eixa idea que no et deixa dormir fins que no la plasmes en algun lloc i que finalment resulta en un disc monumental i ambiciós, d'arranjaments i detalls propis d'obres de major envergadura.


Els mitjans de comunicació especialitzats del país giren el cap per a presenciar com aquest xicot ha aconseguit un resultat grandiós, posant en ridícul a molts dels artistes que gravant en grans estudis i amb pressupostos desorbitats no aconsegueixen ni la meitat del que Damien Lott ens ofereix.

Com sol ser habitual quan algú no és conegut és inevitable tindre que donar forma en els nostres caps a partir de patrons que ja coneixem, i en el cas de Damien Lott els patrons que ha seguit són patrons  clàssics del pop i el rock com David Bowie, XTC, Syd Barrett, The Beatles, The Beach Boys, The Dukes of Stratosphere o més actuals com R.E.M. Mathew Sweet, Brendan Benson, Radiohead... Per a que la idea quede més clara, per possar varies etiquetes podríem dir, Pop enèrgic, Rock'n'Roll melòdic, Psicodèlia, jocs Vocals. Les lletres mostren el procés creatiu que a seguit Carlos, la soledat de l'artista en la seva cerca, des dels seus inicis fins al resultat final, la relació amb la seva obra, i tots els obstacles del camí fins trobar la veritat que buscava. Una experiència iniciàtica que queda reforçada amb l'artefacte sonor que ha creat, obra que a més serveix a Damien Lott per a homenatjar als seus herois amb tacte i saber fer.


I una altra vegada David deixa K.O. a Goliat, una persona sola, ridiculitza a grans pressupostos de discogràfiques multinacionals. El signe dels temps sense dubte, el final del negoci comercial discogràfic en favor de l'artista anònim sense cap possibilitat, això sí... amb molt talent. 



Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

2 comentarios:

  1. Està molt bé! Avui en dia (bé, potser des de sempre) cal fugir dels mitjans de comunicació si es volen descobrir músics que valguin la pena. El power-pop d'en Soler és un bon exemple d'aquest fet.
    He trobat el teu blog a través del de La Brigada i te'n felicito. Salutacions!

    ResponElimina
  2. Gràcies David, eres benvingut a aquest humil espai per a que opines el que creguis convenient. Gràcies de nou.

    ResponElimina