Paul Weller - Wake Up The Nation (2010)

Mentre la gran majoria de glòries del rock tornen a recompondre les seus antigues bandes per a omplir-se les butxaques sense convèncer amb els seus nous treballs i inclús amb concerts de minutació rigorosament professional, el Sr.Weller continua reafirmant-se a cada pas que dona i a cada nou treball i gira que realitza lluny dels irrisoris The Jam, grup que va abandonar en el seu millor moment abans acabara convertint-se en una caricatura d´ells mateix.

Mira que te fàcil viure de la inèrcia dels seus èxits, com Roger Waters fa amb The Wall (ja ha anunciat que tornarà a tocar-lo íntegrament en directe sense els Pink Floyd en Berlín), o com Mike Oldfield amb la enèsima reencarnació del Tubullar Bells (fins a quants  Tubullars serà capaç d´aplegar, lo bon guitarra que és!!!!) i no ho fa, gaudeix de un esplèndid estat de forma tant a nivell compositiu com en els seus directes, i per això li perdone que vagi presumint d'integritat infranquejable, es que la té.

En el seu anterior 22 Dreams ja va tapar totes les boca-xancla que l´incitaven a tornar amb The Jam, per a que te que tornar amb ells si els treballs que factura són immensament millors???!!!. Tot i això Bruce Foxton, membre també original de The Jam, ha col·laborat activament en el disc en les tasques de baix, i senyores i senyors... el resultat de Wake Up The Nation supera les expectatives,  el sr. Weller s´ha tornat a treure de la màniga un compendi de cançons impressionants.

Tots els mods del Regne Unit a hores d'ara tindran les seus parkes en la tintoreria i les vespes donant-les una maneta de pintura per que el Modfather del rock ha tornat amb un parell ben posats. Ja t´avisa des del títol, Alçar la Nació, i es que si és precís ell s´involucra amb la situació política del seu país amb un sentit molt fi de la crítica. Amb eixe toc soul que sempre ha tingut i sense deixar enrere la experimentació que sempre ha induït a les seues obres, amb altes dosis de psicodèlia i ritmes funky i sobre tot amb molt de rock'n'roll. Lluny de treure una obra previsible, sorprèn amb un treball molt currat i interpretant amb força i passió els seus himnes mod. Atenció 16 temes... Un crack. Un 10  

myspace | web | Paultv

Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

2 comentarios:

  1. Xe, qu'els Jam no eren tan irrisoris; lo únic que van acabar convertin-se en The Style Council, qu'ixos sí que fêen rissa, pero cap com Bruce Fòxton pâ fer línies de baix... sobretot quan tocava un Rickenbacker, qu'en acabant és quan es va malvar!

    ResponElimina
  2. Tens raò Toni, no hi ha tampoc que embrutar tan a la lleugera la memòria dels Jam... l´únic que volia recalcar la admirable carrera del Weller. Per lo demés a les teues paraules només afegiria... Amen!

    ResponElimina