Jimi Hendrix - Valleys Of Neptune

Aquest artícle ès podria haver titulat també "Jimi Hendrix - Negocis d´ultratomba". Ès el títol que se m´ha passat pel cap quan he visitat el meu quiosc de capçalera i he vist la portada d´una de les publicacions amb més tirada (nom que no vuic ni nomenar) en format especial, en la que un Jimi Hemdrix en primer plànol acompanya el titular de l´edició de torn, amb noms com Janis Joplin, Jim Morrison, Heather Ledger???!!!!... entre d´altres, com a únic denominador comú entre ells: morir joves. Ès lamentable que el morbo continue menejant les xifres que mou per damunt de l´obra artística dels subjectes, encara que no m´extranya comprovant la programació que podem trobar a la gran estafa del TDT.


De totes maneres he aprofitat que Jimi Hendrix ha editat des del més enllà "Valleys Of Neptune", el que hauria suposat el seu quart treball d´haver-se editat entre el fabulós doble "Electric Ladyland" de 1968 i el directe "Band Of Gypsis" del 1970. Segons pot llegir-se en la portada, ès la versió autoritzada pels familiars de Hendrix (i les seues butxaques respectives). He d´agraïr de totes maneres a les butxaques familiars de Hendrix aquesta meravella que per a un melòman com jo només pot que cremar en les mans abans de posar-lo al reproductor. La incredulitat que tinc en ment quan pense en el gran negoci d´un treball de Hendrix a l´any 2010 s´esfuma de sobte només comence a escoltar-lo.

Estem davant d´una producció excepcional, desmarcant-se prou de les típiques edicions recopilatories que només ofereixen com a ganxo una cançó inèdita de, per eixemple, quan Hendrix fou gravat cantant al urinari (je je je). A lo que anava, fent una dissecció clínica del disc trovem que 10 de les 14 cançons foren gravades entre febrer i maig de 1969, aquestes 10 cançons serien, d´haverse editat, el següent disc de The Jimi Hendrix Experience.

El tema "Valleys of Neptune" ha sigut uns dels temes d´estudi més perseguits per fans desbocats en edicions pirates de dubtosa calitat, fins ara només s´havia escoltat una versió demo amb Mitch Mitchell a la bateria i Juma Sultan a les percussions en un disc pòstum anomenat Lifelines de principis dels noranta. Aquesta versió mai havia vist la llum.
"Stone Free" ès un dels clàssics més coneguts de Hendrix gravat originalment en 1966, aquesta versió data del 1969, Hendrix, Mitch Mitchell i Billy Cox enregistraren una versió totalment diferent, més treballada que l´original.
Un dels caramels en forma de versió ès la de "Bleeding Heart", del clàssic bluesman Elmore James, podem trovar-la també en altres treballs pòstums com Southern Saturn Delta i el War Heores, aquesta versió ès prou millor.
"Hear my train a comin´" molt més elèctrica que la versió coneguda d´un documental del 1973 en la que Hendrix l´interpreta amb una guitarra de 12 cordes, també diferent de la que apareix al disc "The Jimi Hendrix Experience: Blues". En aquesta versió de quasi 8 minuts podem escoltar a un Hendrix inspirat en plena eclosió guitarrera, de les millors del disc.
Amb "Mr Bad Luck" passa el mateix que amb "Valleys of Neptune", eren conegudes altres versions de menys calitat.
I l´altre caramel del disc ès aquest "Sunshine of your love" dels Cream de Clapton, millor que la original, jo diria inclús que inmillorable, una de les cançons que més li agradaven a Hendrix, versió d´estudi que tampoc havia vist mai la llum fins ara.
"Lover Man", totalment instrumental, amb un riff inicial molt blues, magnífic, per a treure´s el barret, el típic tema que no vols que mai acave, ès més, dona la sensació que el tema era més llarg per què el fade out que han aplicat al final del tema canta un poc.
"Ships passing through the night" un dels temes inèdits de les sessions del 1969, aquesta mai ha sigut escoltada en ninguna altra versió, hauria passat desapercebuda en "Electric Ladyland" de l´any anterior.
Els temes "Fire" i "Red House" al igual que la comentada "Stone Free", no són versions alternatives dels enregistraments originals del 1967, sino que Hendrix les va regravar amb arranjaments diferents, aprofitant els grans avanços tècnics que havia adquirit tocant la guitarra, molt millors que les originals, "Fire" més semblant a la versió del directe de Woodstock i "Red House" tocat com un clàssic del blues, amb calma i molt de sentiment.
Per a acavar dues cançons més de les sessions del 1969 poc abans de la mort de Hendrix "Lullaby for the summer" i "Crying blue rain". Ambdos temes demostren el gran avanç de la música de Hendrix, Crying... només amb el gemec de Hendrix, molt suau, pareix ràbia continguda apunt d´esclatar, molt bona. I si teniu la sort de aconseguir la edició especial disfrutareu com jo de dues cançons més "Slow version" i "Trashman" dos temes instrumentals que ens mostren els camins que Jimi Hendrix començava a explorar, sobretot a "Trashman" em dona la sensació que buscava paràmetres comuns amb el Jazz.
Ens quedarem amb les ganes de saber que seria de Jimi Hendrix d´haver aplegat fins els dies que corren... seria com els Rolling, repetint fòrmula fins la sacietat... Ó hauria obert altres vies en la música rock, com altres interprets estil Jeff Beck... Aaaahhh...Se la vie.
En una altra ocasió vos contaré la teoria conspiratoria que assenyala al seu manager Mike Jeffery com a autor de l´assassinat del guitarrista, per temes de diners... Hendrix tenia idea de deixar el camí que portava per adentrar-se en terrenys més experimentals, preparava un disc instrumental... Però això ès una altra història.
Vos deixe amb un tema enregistrat a una televisió:
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

2 comentarios:

  1. el pavo este, Jimy, agafa la guitarra a l'inrevés?

    ResponElimina
  2. Era zurdo el tio.
    Hi ha una pel.lícula molt divertida que s´anomena las aventuras de "Ford Farlaine el detective de los rockeros" en la que fan un homenatge que te cagues a la guitarra de Jimi Hendrix en una de les escenes finals.

    ResponElimina