He d´agraïr a La Casa Cantonera hagi propiciat un moment per a mí irrepetible el divendres passat, un ambient agradable i relaxat, on la barrera amb el músic ès merament circumstancial i física, on el lloc pren un protagonisme especial, un espectacle al que vaig acudir entre el dubte i la curiositat, i que em sorprengué.L´espectacle instrumentat amb guitarra acústica, charango i diversos efectes (com ara un megàfon) i el ritme ple de bons records tret per Elena des d´una màquina d´escriure. Cançons interpretades amb molta passió: Buscando un símbolo de Paz, de Charly García, tot un clàssic a les seues mans; Niña Maceta, on Elena llueix la seua veu i Mundo Tarado, amb un ritme molt funky i amb una lletra per a parar-nos a pensar on anirem a parar; i és que tal i com ells afirmen, ”nadie sale vivo de vivir”. Tot açò adobat amb versions de cançons que a les seues mans canvien de matís, com ara All that She Wants d’Ace of Base o bé Material Girl de Madonna, simplement magnífiques les versions; vaig quedar sorprés de veure que m’agradaven tant aquestes cançons! Els assistents a la vetllada també vam gaudir de moments simpàtics, com la referència a Chapulín Colorado, un anti-heroi de la sèrie mexicana amb el mateix nom, que el grup va fer mitjançant un tema que compara la seua vida personal amb la temporada de futbol d´un equip en tercera regional; també va resultar ben simpàtica la irrupció en l´escenari d´una espontània que no alçava cinc pams de terra i que Elena, amb molt bon humor, va posar a les seues faldes i va utilitzar per tocar la pandereta.
Allò que més m´impactà va ser la capacitat d’intercalar enmig les cançons en castellà petits fragments de clàssics, com ara No woman, No cry de Bob Marley, el corus de Hey Jude dels Beatles, l’ Englishman in New York d´Sting, el You shook me all night long dels AC/DC, o fins i tot el famós crit Eh Oh Let´s Go!!! del Bitzkrieg Bop dels Ramones.
Destaquem també l´últim tema de la primera part, la cançó Los punkis, a la qual s’afirma que ”los punkis dominaremos vuestro asqueroso universo, todo lo que ves en la televisión, todo lo que suena en la radio…”. Una cançó genial que aprofita el bon humor per a que prenem conciència sobre en què s´ha convertit l´univers que coneguem.
A la segona part del show, en un ambient més íntim i de confiança, acceptaren una petició del públic i interpretaren el Creep de Radiohead, intercalat en El viento trae una copla de Bersuit Vergabarat (grup llegendari argentí de rock, famós als 90 per fusionar-lo amb ritmes com la cumbia o el tango); aquest va ser un regal perfecte per a rematar una feina redona, un repàs ràpid a la música popular del segle XX, amb la fusió del millor rock´n´roll, el pop de sempre i el folk sud-americà, en la línia que el nordamericà-argentí Kevin Johansen va començar per allà l´any 2000.
Elena Bugedo, Bruno Bonacorso y Fede Comín, els BBC, ens van fer passar una agradable vetllada, ens arrencaren un somriure i ens deixaren un molt bon record que perdurarà a La Casa Cantonera.
0 Comentaris