Bunbury - Las Consecuencias

En aquest blog sempre he tractat d´evitar interprets molt coneguts ó que no precisen de ninguna classe de promoció extra, però el cas de Bunbury sempre m´ha paregut singular, no cal reconeixer la meua debilitat cap a la seua carrera en solitari, pese al seu fluix treball anterior "Hellville de Luxe". Fugida endavant que fa anys que està intentant dur a terme, perseguit pels fans de Héroes que fins fa poc als seus concerts en solitari encara li demanaven cançons dels Silenciossos, també perseguit per la fama, fama que li pessa com una gran llosa de marbre, i a cada pas que dona intenta arrimar-se un poc més al cercle independent d´aquest païs, sense molt bon resultat, ja que per als que dissenyen les llistes de venta ès massa subversiu i per als indies "cool" que estan situats més a l´extrarradi de ventes ès un farsant. Però els fets són els fets, començant per l´album compartit amb Nacho Vegas, cantautor rock, "El Tiempo de las cerezas", per a mí de lo milloret que ha editat. Passant per la organització de un festival independent al Port de Santa Maria en Càdiz anomenat Monkey Week, en el que es donen a coneixer nous valors del rock actual i serveix de fira de mostres per a possar en contacte a productors, grups, discogràfiques i públic, una idea innovadora. Grava el seu últim disc Las Consecuencias als estudis de Paco Loco, productor independent per excelència. Fa partícip a Miren Iza compositora del grup de rock Tulsa (a quí possiblement li dedique una entrada, quan escolte el seu últim treball) en algunes de les cançons, i com a colofó final el videoclip de "Frente a Frente" l´ha dirigit Juan Antonio Bayona, director de El Orfanato. Que més es pot demanar?. En contes de fer-lo de banda, els cercles més independents deurien d´abaixar de la burra i admetre que Bunbury ja forma part de la història del rock del païs, i els grans interprets que aguarden a les vendes sentats a les seues grans mansions deurien d´ensenyar-se a menejar-se i fer coses que de debò valen la pena. Per tot açò he decidit dedicar-li una entrada, i també per què de moment el single "Frente a Frente" m´agrada, segons diu ell ès rock de càmara, instrumentacions cuidades, a relentí, i buscant sempre la cara més intimista i acústica, pinta bé. Per últim nomenar com a anècdota que la cançó ès una versió de Jeanette.
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

1 comentarios:

  1. jo tampoc sóc fan del Bunbury, però fàcilment tindría lloc en qualsevol recopilatori meu en espanyol.. a mí 'la herida' m'encanta

    ResponElimina